|
Comencem dient que esser dona es en si mateix un problema, recordem aquella frase que em va agradar molt, com esser dona i no morir en l’intent, crec que es realment difícil el assumir-nos com a dones, lliures, independents, treballadores i lluitadores per un món millor.
Comencem recordant la frase de Simone de Beauvoir, “La dona no neix, sinó que es fa” a mi sempre ha estat meravellosa aquesta afirmació, dita així d'una manera tan abrupta, però cal entendre el que vol dir aquesta escriptora que tant impacte va tenir en varies generacions.
No naixem tots iguals, es evident, un cos de dona no es el mateix que el de l'home té d'altres atributs i ací resideix l'encant de la diferencia, però a partir del naixement la construcció de la dona i de l'home en dos ents diferents comença, a la dona se la prepara per a esser mare, esposa submisa, se la prepara per a donar la vida, a l'home se'l prepara para donar la mort, cal que sigui guerrer, estar preparat per a defendre la seva pàtria, la seva llar i els interessos dels que es beneficien amb les guerres.
A la nena se la vesteix de rosa, se li donen nines, i la seva mama, quan té temps, li ensenya a donar-li el biberó a la seva joguina, un nen no farà axó i si se li ocorre tot el món mostrarà estranyesa, si la dolça nena plora se la consolarà, es natural, al nen se li dirà que un home no plora, no se sap per què al cap i a la fi es tenen els mateixos lacrimals, però esta mal vist.
Així els dos sexos creixen tot sabent molt bé quines seràn les funcions que la societat els hi atribueix, esser mare es natural per a la dona, el que ja no es tan natural es que aquesta funció de la que depèn que la espècie es perpetuï, degeneri en una esclavitud.
Hi han escriptors que estimen que aquesta esclavitud de la dona no existí sempre, hi havia un temps, diuen, en que la dona i l'home gaudiren dels mateixos drets i del mateix estatut de persones lliures i felices. També opinen que a aquest temps se li va anomenar la Edat d'Or, i que al fons del nostre inconscient col•lectiu, sempre l'enyorarem, tant els homes como les dones.
El per què acabà aquesta època pot estar lligat a l' aparició de la propietat privada, l'agricultura duia amb ella la propietat de terres i collites, axó atreia als que volien apoderar-se d’aquestes riqueses. La dona plantava, se’n encarregava de la terra i dels fills, l'home procurava defendre com podía el que considerava que era la seva propietat, i així la dona també va passar a esser la propietat de l'home, como els fills, i així ha continuat fins ara i la societat ha generat tota mena de mecanismes per a què així sigui.
A axó se li anomena la societat patriarcal on els homes tenien tot el poder sobre les seves dones i els seus fills, fins i tot el dret de vida i de mort, aquest dret ha arribat fins aquests temps. Per a aval•lar aquest desig de l'home de apropiar-se la dona i els fills es varen crear els deus, els deus masculins, naturalment, en temps prehistòrics existia la deesa mare, representava la terra i els seus fruits, encarnava la fertilitat, però fou substituïda pel panteó de deus guerrers, les deesses també continuaren existint durant alguns mil•lennis, però quedaren relegades al paper de esposes, amants, i de mares de els fills del panteó masculí. Avui en dia han desaparegut en tant que deesses, i han estat substituïdes per verges i santes diverses a la religió catòlica que per aquí ens oprimeix.
La societat patriarcal es va estendre per tot el planeta, i avui en dia està encara en ple auge. Hi han llocs on aquest esquema constitueix un verdader perill per a la vida de les dones, pensem en el problema de l'ablació, es practica a l'Àfrica, però aquí a Europa es segueix mutilant a les nenes nascudes en certes ètnies , aquesta practica bàrbara suscita poca resposta de nostra societat que se'n diu civilitzada, a vegades es castigada, però amb una mínima pena, d'altres es fa l'ull gros, es tracta de costums ancestrals i les víctimes son nenes, per que amoïnar-se i les infecciones segueixen matant gràcies a aquesta costum que consisteix en tallar el clítoris per a evitar tot plaer i en cosir els llavis menors que el dia de la boda el marit haurà de tallar amb un matxet. L’Associació Mundial de la Salut va protestar per aquestes pràctiques a Egipte, res va canviar, les morts continuen.
Pensem en les nostres germanes nascudes a l' Islam, cobertes amb els seus vels i els seus burkes ens mostren a on pot arribar la repressió contra la dona que suportada per les diverses religions i els estats confessionals perpetuen aquesta esclavitud que tant afavoreix als uns i als altres.
Tot axó ens hi pot assemblar llunyà i aliè a les nostres preocupacions, no es així, aquestes dones viuen entre nosaltres i hauríem de procurar que mitjançant l'educació i el diàleg poguessin alliberar-se de les seves cadenes, els estats europeus que les hi acullen no faran res per allò. Construeixen mesquites per així controlar als creients mitjançant la religió que els hi assegura la seva submissió, que les dones siguin esclaves no es un problema per a ningú, nomes per a elles.
Nosaltres no fa tants anys també érem obligades a portar un vel per a cobrir el nostre cap a l' Església, no només érem obligades a freqüentar aquest lloc en temps de la dictadura, sinó que calia cobrir-nos, portar faldes i màniga llarga, el pantaló femení esta prohibit en aquest sant lloc.
Pasem a problemes més actuals, voldria començar per parlar de l'avortament, es un tema que ha saltat a l'actualitat per diverses causes que tots coneixem, eleccions, furor de la dreta contra el fet d'avortar suportat per l’església o viceversa, en axó com en tot estan units els uns i els altres. Per a la secta l'opressió de la dona es un dels orígens del seu poder.
L'avortament aquí es molt restrictiu, encara i així hi han regions on no s'aplica, como a Navarra, les campanyes histèriques dels antiavortistes sàviament orquestrades, es multipliquen. La intimidació vers els doctors que consenteixen en efectuar aquest acte mèdic i legal no cessa.
Avortar no es fa mai amb alegria, es un acte mèdic i cap dona recorrerà a ell sense tenir les seves bones raons. Totes les hem tingut per a fer-lo, un dels motius per a arribar a això es la manca d'educació sexual dels joves, estimada per l’Església que rebutja tota formació al respecte.
El PSOE va prometre ocupar-se d’aquest problema a l’anterior legislatura, no ho va fer, ni ho farà ara, la seva submissió a la secta es gran. Aquest dret no ho aconseguirem més que amb la nostra lluita, no hem de deixar que homes vestits amb bates blanques o faldes negres disposin de les nostres vides i dels nostres cossos, però haurem que lluitar amb els nostres companys, el problema també es seu, es diferent que els nostres fills siguin fills de l'amor a que ho siguin d'un accident. Hem de lluitar junts, la dona al obtenir la seva llibertat allibera també a l'home, cal procurar que no ho oblidin.
He vist que fa uns dies a València han estat inculpades quatre dones que firmaren el manifest autoinculpin-se d'haver avortat, estan pendents de procés i poden incórrer en penes de presó, a la resta del país pot passar el mateix, donem suport a les companyes de València.
La dona té d'altres molts problemes, continuem parlant d'ells.
Molts dels seus problemes venen de l'imatge que se li imposa des de tots els mecanismes de la societat patriarcal, capitalista. La dona te tres llocs que son on deu estar, la casa, la cuina i l’església, així fou des de fa segles i així s'intenta que segueixi però la societat ha canviat i certs esquemes han saltat a trossos, pels mateixos interessos del capitalisme.
La dona havia de quedar-se en casa, avui en dia es sol•licitada per l’activitat laboral, la seva força de treball interessa als patrons i al capital en general, tant més quan els seus sous son menys elevats i al esser més vulnerables acostumen esser més dòcils, o al menys això esperen els patrons. La desigualtat de salaris es un altre dels problemes que les dones hauríem tenir en compte i protestar per això.
Hem de sortir de les nostres cases, incorporar-nos al món del treball, cal pagar la hipoteca, per aixo una parella tenen que treballar els dos. Això està molt bé, el treball allibera a la dona, sempre se han dit, on realitza. Encara així veiem quines son les conseqüències d' aquest alliberament, en poques paraules es tracta de la doble jornada de treball.
Una vegada de tornada al la llar la treballadora ha de convertir-se en mare de família, ocupar-se de compres, menjars, que els fills i el marit vagin ben nets i que tot llueixi com una patena, sinó la família mostraria la seva ira. No acaben aquí les seves obligacions, també cal que estigui arreglada, sigui amable amb el seu marit, ocupar-se dels deures dels fills i esser la companya amant del seu home. Tot axó s'espera d'ella i ella creu que està obligada a donar-lo perquè des de fa segles axí se li han ensenyat, la seva parella la ayuda a vegades, però per a ell no es una obligació, es ella la qui ca que s' ocupi de tot després d'una dura jornada de treball, així està manat.
Aquesta idea del sacrifici femení persegueix a la dona durant la seva vida, cal que sigui mare perfecta, filla amant, ocupar-se dels seus pares, dels seus germans i de qualsevol membre de la seva família que la necessiti. Moltes vegades a més a més de la seva activitat laboral i de mare cal que s'ocupi dels pares del seu marit o dels d'ella, o bé d'uns i d'altres, també aixó es quelcom que s'espera d'una dona.
Avui en dia la dona desitja esser independent i poder cursar estudis, portar una activitat laboral la més adequada possible als seus coneixements i la seva vàlua, doncs bé l'obstacle de la maternitat s'oposa a la realització dels seus desitjos en moltes ocasions, no sempre pot pagar-se una persona per a acompanyar als seus fills, un ajut familiar tan necessària pels que desitgen seguir una carrera, al seu treball saben que no trobaran comprensió per els seus problemes de mare de família. Si no pot ocupar-se dels seus fills i portar una activitat laboral, que es quedi a casa, semblen pensar.
Aixó porta a que moltes professionals es neguen a tenir fills, tot veient la maternitat com una càrrega. L’edat del primer fill es cada vegada mes tardana, els anys van passant i a la fi abandonen l'idea amb el consegüent trauma que això suposa per a una dona, també ho es per al que va pensar esser pare i que a vegades no comprèn les raons de la seva parella per a no voler la maternitat. Es dona el cas que les que ocupant un bon lloc de treball ho deixaran uns anys per a poder viure la seva maternitat, quan desitgen recuperar-la a la majoria dels casos mai trobaran el mateix lloc que ocuparen i al mateix nivell de responsabilitat, al món laboral la maternitat no es molt preuada. La dona desitja esser mare, es natural, el seu cos ho demana, cal aconseguir que aquesta funció imprescindible per a ella i la societat no es converteixi en un motiu més d’esclavitud.
El temps passa, els fills per fi poden trobar un pis que pagaran durant 50 anys i han creat la seva pròpia família, els dos treballen es normal i necessari, també es normal tenir fills, també això ho mana Deu, i llavors arriba el problema de encarregar-se d’ells, guarderies escoles per a petits son cares i difícils de trobar, per a aixó estan els avis, en molts casos després d’una dura vida de feina la dona es veu obligada por les circumstàncies a criar o al menys encarregar-se dels seus nets a temps complert, això es una fatiga per a ella, un altra vegada a començar a criar als petits, però cal fer-ho, sinó es menysvalora, no serveix per a res, si no pot ajudar als fills, així cal fer-lo, així es sent útil.
En molts casos aquesta responsabilitat, aquesta feina, arriba a esgotar a les majors, es la malaltia de l'àvia, tant psíquica com física. La dona fins al seu últim alè estarà obligada a sacrificar-se pels altres, marits, fills, pares, nets, sense poder gaudir ni tan sols de la seva merescuda jubilació.
Hi han algunes dones que no suporten la injusta situació de submissió a l'home, que protesten, que reivindiquen els seus drets i la seva llibertat, en alguns casos això les porta a la mort. La violència de gènere, la violència contra la dona comença des de el seu naixement, ja ho he dit, quan se l’imposa una determinada funció que la seguirà durant tota la seva vida, la família patriarcal, l’Església, l'educació en mans d'aquesta i l'estat capitalista, se'n encarreguen de mantenir-la en aquest estat de submissió del que en alguns casos ella mateixa no es conscient. Cal dir que l'home sofreix ell mateix condicionament, se l'inculca, mitjançant els mateixos instruments que a la dona, la idea de que cal esser viril, en el sentit més violent del terme, cal esser competitiu i estar disposat a barallar-se per la vida, como se'n diu, la vida es una lluita i només els millors tenen èxit. La dona, una vegada conquerida passa a esser un dels seus objectes i no està preparat per a comprendre que es un esser como ell que te les seves prioritats, els seus gustos, els seus desitjos propis i que potser no siguin els de l'home a qui està lligada. El desig de llibertat, d'esser ella mateixa que la dona comença a expressar, a buscar i a trobar en alguns casos, no quadra amb l'educació patriarcal que l'home ha rebut, el seu desconcert li porta fins el crim.
Fa uns dies, a la mateixa data, moriren 4 dones a mans de les seves parelles, al dia següent van haver-hi d'altres apunyalades. Contra aquesta violència es difícil lluitar, es cert que l'únic que podria eradicar-la seria l' educació, educar als homes i a les dones per a que siguin iguals, i que les seves relacions es desenvolupin en un mutu respecte, es una feina a llarg terme i a més a més difícil. L’Església s'hi oposa a que l'home i la dona siguin considerats iguals, des de el púlpit s'alça contra aquesta doctrina demoníaca i aconsella a la dona paciència i resignació, es el que Deu espera d'ella, el confessionari està per a consolar les seves penes. Una de les causes del rebuig de la sagnant secta de l'assignatura per a la ciutadania es que es parli d'aquesta igualtat, saben que quan la dona obtingui la seva llibertat física i mental serà la fi del seu regne en aquest món, el de l'altre s'ho poden quedar per a ells.
Hi han lleis contra la violència de gènere, segurament no s'apliquen amb prou entusiasme i no es una pila de lleis que van a protegir-nos, crec que l'única solució seria que prenguéssim consciencia del perill que correm i intentem influir sobre els polítics per a que les lleis s'acompleixin, si no ens organitzem en grups o col•lectius en barris per a comprendre el que passa e intentar ajudar a les més amenaçades potser aconseguiríem quelcom, per exemple, quan una dona agredida va a comissaria per a denunciar els fets podríem acomplexar-la per a que les autoritats sàpiguen que no es un problema personal del que no deuen fer molt de cas, que sàpiguen que es un problema col•lectiu, de totes.
Continuem parlant del comerç que el capitalisme fa amb els nostres cossos, no em refereixo a la prostitució, de la qual podríem parlar molt, es tracta d'una de les majors explotacions de la dona per l'home, per aquest tema caldria dedicar-li tot un article.
No, em refereixo al aprofitament que se'n fa de nosaltres amb la manera de vendre’ns la nostra imatge, de dictar-nos no només el que cal esser, sinó com cal esser.
La dona cal que sigui bella des de el seu naixement fins a la seva tomba, tenim les models que se'n mostren en cines, publicitats, televisions, revistes, n'hi ha per a totes les edats. Quan estan en edat escolar si es comet l' estupidesa d'enviar-les a col•legis religiosos se les introdueix en un món imaginari on els angelets de la guarda i deus barbuts estan a les seves ordres, n'hi ha prou amb resar i esser bona, es a dir acomplir les ordres que se les hi dona, per a obtenir tot el que desitgin.
Quan son mes grans les coses canvien, però també n'hi ha d'altres mètodes per a obtenir els seus desitjos. Després de identificar-se com a princesetes a la seva infància, es natural que esperin que passi al seu abast qualsevol príncep llarguet per a convertir-les en reines. El camí infalible per a arribar a aquest resultat consisteix en la bellesa, en la classe de bellesa que la societat capitalista imposa, i que tan bé fa marxar el comerç.
Des d'una edat prou tendre quan es demana a una nena o a una jove que es el que més li agradaria esser, el més probable es que respongui quin artista de cinema, top model o participant d' emissions televisives, o cantant o qualsevol d'aquestes professions que es promocionen a tots els mitjans de comunicació. Poques diran que desitgen esser grans científiques, grans professionals.
Encara així, tot i que ho desitgin també la societat te resposta per axó, per a arribar a l'èxit en una carrera femenina no n'hi ha prou i, diria jo, quasi sobra esser intel•ligent preparada i bona professional, no, el que porta a l'èxit es anar-hi ben pentinada, portar vestits de disseny i utilitzar un bon desodorant, la resta son detalls sense importància. Aquesta es l'imatge que la societat desitja imposar a la dona, i que indudablement ho aconsegueix, sigues bella i obtindràs tot el que desitgis, per tu mateixa o per a conquistar a un d'aquests homes que avancen en la vida carregats d'èxit, un president d'una república propera, per exemple.
Si no vols estudiar o creus no tenir capacitats per això no importa, aprèn a cantar, toca la guitarra, balla i la fama será teva.
Les coses mai acostumen a succeir com esperem, el tipus de bellesa que se’ns imposa no està a l'abast de totes les joves i axó barrejat amb els problemes que sempre sorgeixen l'adolescència provoca veritables drames, la pèrdua d'imatge, el fet de no arribar al tipus de bellesa somniat porta a una fixació sobre aquest tema, les males relacions que pugui haver amb el seu entorn seran culpa d'una una imatge negativa de si mateixa, i es la anorèxia, la bulímia, infermetats psíquiques que cada vegada més assalten a les joves perdudes en un món on se les hi exigeix un comportament del qual no son capaces.
Aquestes malalties poden dur al suïcidi i a la mort, es difícil sortir d'aquestes, caldria intentar comprendre-les perquè les nostres filles o les nostres netes estan amenaçades, podríem, com a dones conscients i lluitadores tractar de fer comprendre als joves que n'hi han d'altres valors que els que vol imposar-nos aquesta societat per a millor explotar-nos. Que l'aparença física no es més que axó, aparença, un fantasma i que dins de nosaltres es coven sentiments i sensibilitats que son més importants i que no ens tenim que deixar ofegar pels que no ens veuen més que com una font de profit.
Com es tracta de problemes de dones hauríem de pensar que podríem fer nosaltres per a millorar aquest estat de coses, no es assumpte fàcil. Hauríem d'acabar amb la societat patriarcal, com l’Església i el seu ensenyament castrador, amb el capitalisme i la seva utilització del nostre cos com a objecte comercial. Es un ample programa.
Començem per prendre consciència d'aquests problemes i de les seves causes, axó no es difícil, el segon pas es més complicat però en depèn de nosaltres, tractem de donar una educació adient als nostres fills, ensenyant-lis el mutu respecte que es deuen homes i dones, que respectin d’igualtat i la diferencia de cadascú. Allunyem d'ells les idees religioses que constitueixen el verí que corromp les nostres consciències fent-nos creure que cal esser adoradors d'un Deu cruel que ens impedeix esser lliures i iguals als uns i les altres.
Les dones som curadores, dones de casa, bones professionals, amants esposes, tot axó i molt més s'exigeix de nosaltres, però n'hi ha quelcom que també podem esser, podem esser revolucionaries, si, militar per a canviar aquesta societat capitalista que tant ens oprimeix, per a donar als nostres fills i als nostres familiars d'altres valores que no siguin els d'aquesta societat podrida i que es serveix de nosaltres per a exprimir-nos como una taronja i després llençar-nos quan ja no podem donar més profit, siguem a més a més de tot el que som mestres de vida.
Jo soc dona, però no soc feminista, he assistit a molts combats i puc dir-vos que no aconseguirem esser libres sinó lluitem junt amb els nostres companys, a vegades es difícil però tenim d'aconseguir-lo perquè sense ells, soles, la nostra lluita fracassarà encara que a vegades s'hi aconsegueixi alguna mobilització amb èxit, per a continuar buscant la nostra llibertat cal que estiguem units, la lluita de la dona allibera a l'home, sense el nostre suport mai seran lliures.
Cal que cridem als nostres companys alt i fort el nostre desig de llibertat, i tots junts avançar pel camí que pugui dur-nos a una societat on tots puguem esser feliços i iguals.
Demanem també la III República, n'estic segura que com a dones ens sentiríem millor en ella, no tenim perquè esser súbdits d'un rei, súbdites de ningú, a per la III que serà la nostra.
MILAGROS RIERA
|
