En aquets temps d'integrisme, aguditzat en el temps d'eleccions, l'avortament es converteix en un dels cavalls de batalla per a que el PP, sempre ajudat per la secta, pugui guanyar una majoria que te por que se li escapoleixi un altre cop. La secta es barreja decididament en la política denunciant amb els seus crits histèrics el matrimoni unisex, el divorci accelerat, l'assignatura d'educació per a la ciutadania, a l'hora també l'avortament, es normal, l'opressió de la dona sempre ha estat un dels orígens del seu poder.

L'avortament aquí es molt restrictiu, els casos on la Llei ho permet son pocs, i encara així, l’influencia de la secta impedeix en regions com Navarra que s'apliqui, doncs bé, encara axó els hi sembla exagerat i assistim a una campanya que tendeix a fer passar per criminals a les dones que desitgen o aconsegueixen avortar i els doctors que les hi han ajudat en aquest tràngol.

Potser cal començar per parlar una mica del que fou i encara es la trista condició de la dona en la societat patriarcal que sempre la oprimí, no cal remuntar-nos a la prehistòria, n'hi haurà prou amb parlar de certs fets que a l'Espanya franquista, i també abans eren corrents.
Al segle passat encara se’n donava un cas esfereïdor, i que sembla avui en dia oblidat, afortunadament. Parlo del següent, els parts tenien lloc al domicili familiar amb l'assistència de metges o llevadores, també rere la porta hi era el pare impacient de conèixer el seu fill, parlo de les llars  burgeses que podien fer front a aquesta despesa. En molts casos el part era dramàtic, i no es comptava llavors amb la tècnica que avui existeix,  arribava el drama, o bé es salvava a la mare, sacrificant al no nat, o bé la mare moria per a  que el nadó vingués al món, doncs bé era l’home el que tenia dret de vida i mort sobre la dona, el metge li preguntava quina era la seva decisió i quasi sempre era la MATEIXA, deixar morir a la mare, l’Església així ho aconsellava, la dona ja havia complert la seva missió de donar fills i el marit ja trobaria un altre per a  consolar-li i seguir parin. Poc importava que el recent nascut, privat de la seva mare acabes morin també.

Continuem explcant coses, històries de dones  que  cal conèixer. He vist que moltes persones s'estranyen de que en temps no tan llunyans que les dones donessin el pit als seus nadons durant anys, fins a gairebé quatre quan l'ocasió es presentava, i a vegades es valora como un excés d'amor maternal, pot que sigui aquesta l'explicació, però no en tots els casos, n'hi ha d'altre, el donar pit era conegut com a mètode de contracepció, mentre la mare tenia llet estava protegida de l'embaràs, no era un mètode molt segur però al menys era una esperança.

Amb els homes no podien comptar per a  protegir-se dels embarassos repetitius als que estaven esposades, dones de dues generacions seguides m'han dit el mateix, que al demanar als seus marits que prenguessin precauciones, la resposta era sempre la mateixa, Deu ho prohibia i les y deien de posar-se en mans del seu confessor per a  convèncer-les de fer el seu deure, axó no treu que ells tinguessin les seves amants, amb les que a lo millor prenien precaucions, i comentaven als seus cercles que mentre les seves dones se'n encarregaven dels seus fills ells eren lliures de viure com volguessin, amb la benedicció del confessor, suposo.

Durant la dictadura la dona fou objecte d'una repressió  reforçada por la llosa que la secta feia pesar sobre tota la societat Espanyola. Les joves érem adoctrinades convenientment en col·legis religiosos o en institucions feixistes, on se'ns feia estudiar el gloriós pensament de José Antonio, fundador de la Falange i adepte de la dialèctica de els punys. La majoria d'edat arribava per a  nosaltres als 25 anys i abans d'arribar a l'edat, per a  tenir un passaport,  treballar o inclús casar-se calía l’autorització del pare, si una menor marxava de la casa de la família sense permís, se li enviava la policia, sense problema, érem tractades com a dèbils profundes. La repressió sexual va arribar a extrems ridículs, durant anys les dones no dúiem calces, sinó pantalons, la paraula calça era prohibida, era immoral. 
Aquesta repressió continua vers a la dona causava veritables tragèdies. Va haver-hi un delicte a l'Espanya franquista que no se si haurà existit a d'altres països, es un delicte que no es persegueix més que a “instancia de part”. Es tracta de denunciar a la dona adultera, perquè el marit no incorre en ell. La dona així denunciada era condemnada amb la sola fe de dos testimonis que en molts casos el marit pagava, la condemna era de presó, però en el cas que no fou condemnada la simple denuncia duia a que se li retiressin els fills que eren lliurats al Tribunal Tutelar de Menors, amb la prohibició de que veiessin a la seva mare. Ja podeu imaginar les conseqüències tràgiques que axó causava per a  mares i fills. En molts casos era una  manera pels marits de desfer-se de les seves dones i  que així perdessin els seus drets, no n'hi havia divorci i l'anulació al tribunal de la Rota era molt cara, no estava a l'abast de tot el món.
En aquestes condicions no es gens estrany que en aquella època l'informació sexual no existia, no sabíem abans de tenir-les que eren les regles, les jovenetes ens hi reuníem amb molt de misteri per a  preguntar si una d'elles sabia como es feien els nens i com naixien, no es broma, així passava. Aquest desconeixement era propici als embarassos no desitjats que sempre eren una tragèdia, como en molts casos segueixen avui en dia, però llavors la jove que era mara fora del matrimoni se la considerava una puta, se la hi foragitava de la família, o en el cas de joves minyones prenyades pels senyors i senyorets de la casa, se les hi posava al carrer entre insults i per a  unes i d'altres la solució moltes vegades consistia en la prostitució, ho veieu, eren putes, comentaven els que les  hi havien arrossegat a aquests extrems. Algunes cercaven avortar clandestinament, sense recursos gairebé equivalia a una condemna de mort, els mètodes eren rudimentaris, a vegades eren elles mateixes les que ho feien, mutilant el seu cos i provocant infeccions que acabaven amb les seves vides.
Abans que el criminal cop d'un general mesquí ens hi robés la República, les organitzacions sindicals i anarquistes feren un gran esforç per a educar a les treballadores que no tenien accés a l'ensenyament. Una de les seves preocupacions principals fou la salut de la dona. Metges àcrates formaven llevadores per a  que poguessin ocupar-se’n de dones en el tràngol del part i també les hi ensenyaren como practicar avortaments de forma segura, sin risc per a  la salut, l’única condició es que ho fessin gratis. La meva sogra fou una d’aquestes llevadores, va ajudar a les dones durant tota la seva vida, però ho va fer amb les refugiades a França on va viure exiliada fins a la fi de la seva existència, fou una lluitadora, una anarquista.

Des de els temps de la dictadura les coses no han canviat molt, les dones que desitgin avortar son  sotmeses a un tribunal sanitari que decideix sobre les seves raons i els motius que es poden al·legar son molt reduïts. L'única solució per a  elles davant l'impossibilitat d'avortar al seu país es fer-ho a França, allí es possible, veurem perquè, el dret a l'avortament en aquell país no fou un regal de ningú, es va guanyar amb la lluita.
als anys 60 la contracepció a França estava prohibida, calia buscar un metge afí a moviments d'esquerra que volgués fer-te una recepta, després calia trobar una farmàcia que consentís en vendre-te-la les pastilles, alguns farmacèutics feien fora a petades a les dones que se  gosaven d’aparèixer allí amb la recepta legal. La secta havia fet campanya contra la contracepció i els farmacèutics al·legaven l’objecció de consciència per a  no vendre-li, axó va durar fins a que la contracepció fou lliure i legal i inclús després. 
Per a que les joves sabéssim com servir-nos de la llibertat que se posava a les nostres mans hagués estat necessari cursos d'educació sexual, la dreta, guiada per la secta, també s’oposà a axó i molts centres d’ensenyament se'n varen oposar a informar a les joves de com evitar embarassos, el resultat es que els avortaments clandestins mai casaren, enllà com aquí eren molt perseguits, la darrera dona guillotinada a França fou per haver avortat i ajudat a avortar a d'altres. Fou, cal dir-ho, en temps de Petain.
Els moviments feministes continuaren protestant, demanat l'avortament lliure i gratuït. Manifestacions, i manifestos es succeïen, el judici d'una jove que havia avortat i de la seva mare per encobridora va produir gran impressió, fou el que s'anomenà judici de Bobigny, Giselle Halimi, gran advocadessa i defensora de les dones intervingué tot defensant a les acusades i comptant els milers de vides que costava l'avortament sense condicions sanitàries.
Va haver-hi el manifest de les Saloppes, (marranes) on les dones signant s'hi auto acusaven d'haver avortat, grans intel·lectuals de l'esquerra ho signaren. Tot allò produí una gran efervescència i va crear les condicions per a  que Simone Weil, ministra de sanitat d'un govern de dretes demanés a l'Assemblea Nacional la legalització de l'avortament, els crits dels diputats, els insults que va tenir que suportar, han fet d'ella una figura gairebé mítica i receptada per tots, no li va importar dir a aquells polítics que les seves dones i amants podien pagar-se’n clíniques per a  avortar amb higiene, que eren les pobres que no podien fer-ho les que morien, o les que anaven a la presó.

La batalla no va acabar aquí, una vegada legalitzat l'avortament calia aplicar-lo, la secta amb les seves jerarquies vociferants protestaren i prohibiren als que pertanyien al seu ramat, el practicar l'avortament legal, molts ginecòlegs es varen negar a fer-ho i va costar molta feina  trobar metges disposats a aplicar la llei, els hi va haver, però d'altres la aplicaren d'una manera assassina, feien el raspat sense anestesia i davant del dolor i els crits de les pacients reien tot deien que així aprendrien i no hi tornarien per enllà, aquest trauma va continuar a moltes durant tota les seves vides.
L'avortament se'n va aprovar a França amb els vots d' alguns diputats de la dreta, i alguns altres d'esquerres, el Partit Socialista Francès se'n va abstenir en la seva major part, preferien a les dones submises, la llibertat de la dona ha inquietat tant a la dreta como a l'esquerra.  Aquí el PSOE va prometre l'avortament lliure a les darreres eleccions i no va acomplir aquesta promesa, ni tampoc ho faria si guanyés les eleccions, la seva submissió a la secta es gran.

Axó ens hi duu a considerar que a la nostra lluita pel control del nostre cos i de la nostra vida pocs aliats trobarem, els partits de l'arc parlamentari ens hi ignoren, només podem tornar-nos-hi vers els partits extraparlamentaris, d’equerres i republicans en gran part. Per a  il·lustrar la dificultat que tenim les dones per a trobar suport per a  la nostra lluita contaré mi cas. Jo, de moment estic afiliada a FIDA, Federació Internacional d'ateus, que en principi se'n diu oposada a les doctrines de la secta i disposada a denunciar els seus crims i la seva malèfica influencia a la societat, doncs bé, aquesta associació s'hi ha negat a donar suport a la petició per l' avortament lliure, la seva explicació es que al fer axó podia xocar a suposats ateus que fossin antiavortistes, el que les dificultades que troben les dones en fer valer els seus drets vinguin de la secta que diuen combatre, que l'assetjament de les dones per part dels ultracatòlics sigui evident, res els hi importa, es aberrant però es natural, son homes i no tenen perquè preocupar-se de la poca cosa que som. 

No hem de desanimar-nos, la força la tenim nosaltres, unides i decidides podem aconseguir-lo, lluitem pels nostres drets, per a  que no n'hi hagi cap home amb faldes negres o bata blanca que vingui a dir-nos el que n'hem de fer dels nostres cossos, lluitem per a  que els fills que tinguem siguin fills desitjats i no fruits d'un accident, jo vaig avortar clandestinament tres vegades, n'estic ufanosa de dir-ho, vaig poder triar el moment quan desitjava tenir els meus fills, tinc tres i els tres foren fills de l'amor, como el meu marit deia.

Lluitem amb valor, però no soles, els nostres companys cal que hi participin  al nostre costat, per a  que puguin reclamar el dret d'esser pares quan ells i la seva parella ho desitgin, al lluitar per la nostra llibertat lluitem també per la seva, lluitem com a dones, com a esposes, com a mares, amb el valor que es el nostre i que ens ha dut a compartir tantes batalles al costat dels homes, som les seves iguals i ells son iguals a nosaltres, cal que estiguin al nostre costat, demanem la seva participació. No callem l'historia del nostre dolor, de la nostra angustia al veure que segurament estem embarassades sense desitjar-ho, res d’axó ha de quedar secret, es la nostra vida, la vida de les dones, cal que cridem les nostres histories al vent, al sol i a la lluna, a les nostres filles i a les nostres mares, i cridar-les-hi també davant els homes que moltes vegades no desitgen escoltar-les.   Estem en axó, demanem la III República, ens hi trobarem millor quan la aconseguim amb la nostra lluita.

Salutacions republicanes.

MILAGROS RIERA