Extret de Rebelión

 Edwin Krales    • • •   13/04/08 

"L'escriptor George Orwell tenía tota la raó quan digué que la guerra civil espanyola era una guerra de classes. L’Espanya democràtica oferia una promesa de millor vida als seus ciutadans. El govern republicà promulgà la reforma agrària, redistribuint les hisendes feudals en seccions més petites i atorgant-les als camperols empobrits. Els republicans iniciaren l'educació laica i gratuïta. La seguretat social es convertí en una prioritat nacional. L’Espanya feixista, per altra banda, oferia privilegis als propietaris de les terres i als capitalistes urbans, prometent el retorn a l'statu quo pre-republicà, "els bons vells temps" quan la gent treballadora era posada al seu lloc."

 "Aquells que no poden recordar el passat estan condemnats a repetir-lo"
La Vida de la Raó, George Santayana

Com a part de la meva educació, em varen ensenyar que els homes i dones que lluitaren contra els feixistes a la Guerra Civil espanyola eren gegants. Recordo que, de petit, em varen dir en tons reverencials mentre menjava al restaurant Ratner en el Lower East Side de Nova York, que una persona que acabava de conèixer havia lluitat a Espanya amb la Brigada Abraham Lincoln. Els meus pares, que eren membres del Partit Comunista durant la guerra civil, no varen poder allistar-se a la Brigada perquè tenien al seu càrrec a persones dependents. El Partit Comunista, com a intermediari de voluntaris, prohibia a qualsevol persona amb dependents que anés a lluitar a Espanya. M'agrada pensar que hagueren anat si s'ho haguessin permés. Quan em vaig fer gran, també m'ensenyaren sobre els "bastards", principalment capitalistes, que donaren suport a Franco durant la revolució feixista en contra dels republicans d'esquerres democràticament elegits.

Actualment, mentre els gegants s’extingeixen, la importància de la Brigada Lincoln s'està reconeixent als EEUU. La Biblioteca Tamiment de l'Universitat de Nova York s'ha convertit en el depositari de totes les coses relacionades amb la Brigada. L'any passat el Museu de la Ciutat de Nova York organitzà una exhibició important: "Enfrontant el Feixisme: Nova York i la Guerra Civil Espanyola". També al 2007, en el Centre Internacional de Fotografia a la ciutat de Nova York es va fer una exposició de fotografies de la Guerra Civil Espanyola fetes per Robert Capa i la seva dona Gerda Taro, que als 26 anys va morir mentre fotografiava a Espanya. Malgrat aixó, si bé es reconeixen els esforços heroics de la Brigada, aquestes institucions estan minimitzant el rol dels comunistes i d'altres d'esquerres que eren la majoria dels lluitadors i organitzadors de la Brigada. Aquestes institucions estan també oblidant les forces capitalistes que operaven als EEUU i que alimentaren i finançaren el feixisme des de els seus inicis a Itàlia i Alemanya i donaren suport a la presa del poder per Franco i el segrest d’Espanya. Sense el suport corporatiu al feixisme alemany i italià, el feixisme espanyol hauria estat avortat o derrotat. En lloc d'aixó, els EEUU tenien que contendir amb tres països feixistes i una guerra mundial que va matar al menys a 50 milions de persones.

La Brigada Lincoln va estar ajudada per la Unió Soviètica i les petites donacions que la classe treballadora mundial va fer durant la Depressió. Es necessitaren tres anys i el diners i suport dels feixistes de tot el "mon lliure" per a derrotar a l' Espanya democràtica. els EEUU es mantingueren oficialment neutres, però el propòsit de la així dita neutralitat era de fet el suport als feixistes espanyols. Les companyies d'Estats Units fàcilment minar-ne les dos lleis de neutralitat de 1937 usant la seva xarxa global de subsidiàries, afiliats, junta de directors, bancs i control directe sobre la producció extraterritorial d’EUU com a conductes per a enviar diners i material de guerra als feixistes espanyols. General Motors, Ford, Standard Oil, IBM, i d'altres tenien plans de manufactura en la Alemanya Nazi. No es possible que els defensors de les lleis de neutralitat no sapigueren aixó. Un número suficient d'ells eren favorables al feixisme per a permetre que les lleis –irrellevants per a les línies de provisió de Franco però no per als republicans desesperats— s'aprovaren. Quan el material de guerra era enviat directament dels EEUU als feixistes espanyols, les companyies d’EEUU contaren amb l'ajuda de Cordell Hull, el Secretari d'Estat sota el President FDR, el "Sant", per a cobrir-les (vegis el bon article de Vicenç Navarro). http://www.counterpunch.org/navarro10302004.html

El mite per a explicar el suport d’EEUU al feixisme era el temor a la Unió Soviètica i a la difusió del comunisme "repressiu". De fet, l'únic criteri que els EEUU ha seguit sempre per a donar suport o rebutjar qualsevol regim o política es si donaria la benvinguda a, quan no fomentar, les necessitats de benefici capitalistes.

A les colònies americanes britàniques i després als recent fundats EEUU, el racisme i genocidi eren tolerats i fomentats mentre els beneficis arribessin en abundància. L’esclavitud enriquí als propietaris de plantacions al sud i als mercaders, consignatàries i companyies al nord. Durant 246 anys la mort, el dolor i el sofriment dels esclaus afroamericans fou legal i institucionalitzada. La constitució dels estats Units legalitzà l’inferioritat negra (Article 1, secció 2, P 3). El racisme "científic" florí. La revista Eugenical Novas: Current Record of Human Genetics and Race Hygiene [Noticies Eugèniques: Registre Actual de Genètica Humana i Higiene de Raça] publicà molts articles "científics" verificant el racisme jeràrquic. Milers foren penjats, i milers foren esterilitzats quan la tecnologia va estar disponible. els Americans Natius foren massacrats i les seves cultures vilipendiades pels missioners cristians finançats per capitalistes com a John D. Rockefeller i J.P. Morgan. Trets dels seus territoris, els Natius foren posats en camps de concentració anomenats "reserves" o, desproveïts de la seva font principal de menjar i vestiments, varen moris de fam. Després que els treballadors xinesos finalitzaren la meitat occidental de la línia de ferrocarril trans continental al 1869, foren recompensats amb la Llei d'Exclusió Xinesa. Aprovada el 6 de maig de 1882, va bloquejar la immigració xinesa als EEUU fins al 1943, quan la Xina es convertí en el aliat 11 contra el Japó a la Guerra Mundial, els seus immigrants i descendents als EEUU també foren col•locats en massa en camps de concentració.

Quan la Guerra Civil espanyola va tenir lloc, els militars d'EEUU estaven segregats i només els blancs eren promocionats a rangs superiors. Quan els feixistes europeus començaren a legalitzar la seva pròpia marca de racisme opressiu, usaren el model d’Estats Units per a dissenyar les seves lleis. Només va canviar l’objectiu humà. El laboratori d’horror del trastornat doctor nazi Josef Mengele va tenir un precedent en els horrors consumats a joves esclaves afroamericanes pel Dr. J. Marion Sims. Al llibre Medical Apartheid, Harriet Washington va escriure que Sims dugué a terme operacions vaginals sense anestesia a aquestes dones. Sims estava intentant perfeccionar un procediment per a corregir un problema ginecològic, però només les dones blanques riques es beneficiaven.

A l’edició d’octubre de 1937 de la revista Story, el dramaturg George Bernard Shaw va escriure que el feixisme enfonsaria a la civilització occidental si continuava estant "només l’última mascara del capitalisme". L’escriptor George Orwell tenía tota la raó quan digué que la guerra civil espanyola era una guerra de classes. L’Espanya democràtica oferia una promesa de millor vida als seus ciutadans. El govern republicà va promulgar la reforma agrària, redistribuint les hisendes feudals en seccions més petites i atorgant-li als camperols empobrits. els republicans iniciaren l’educació laica i gratuïta. La seguretat social es convertí en una prioritat nacional. L’Espanya feixista, per altra banda, oferia privilegis als propietaris de les terres i als capitalistes urbans, prometent el retorn l’statu quo pre-republicà, "els bons vells temps" quan la gent treballadora era posada al seu lloc. Sota el capitalisme, els beneficis deuen d’ interposar-se a les necessitats de la gent. Inclòs abans de que sorgeixi la necessitat de donar suport al feixisme espanyol, el capital dels Estats Units treballava molt en l’ajut al desenvolupament d’ altres països feixistes com la Alemanya de Hitler o la Itàlia de Mussolini. Ells, alhora, ajudaren als rebels feixistes a derrotar a l’Espanya democràtica amb diners i recursos dels Estats Units redirigits.

Itàlia fou el primer Estat modern feixista. Quan Mussolini va començar a "organitzar" Itàlia, el món estava contemplant. Mussolini aconseguí que els trens fossin puntuals, va domesticar als díscols sindicalistes, va liquidar l’oposició política i va jurar lleialtat als interessos de les finances dels Estats Units. La seva violència contra l’oposició fou acceptada com a necessària per a eliminar els elements que interferien amb el desenvolupament del totalitarisme corporatiu. Per a estatunidencs com a Henry Luce, fundador i editor de les revistes Time, Life i Fortune, aquest panorama era tan natural com llaurar abans de plantar. Per a Luce, l’únic propòsit del govern –o de qualsevol altra institució— fou promoure el negoci. Qualsevol organització social preocupada pel benestar de la gent treballadora era l’enemic. Al 1928, Luce va proclamar: "El líder destacat del món avui es Mussolini".

Anteriorment, al 1925, J.P. Morgan va prestar a l’Italia feixista cinquanta mil•lions de dòlars per a estabilitzar la seva moneda. El Nova York Times va informar de l’event el 2 de juny de 1925, afirmant que el Ministre de Finances italià, de Stefani, "va anunciar a la Cambra de Diputats aquesta tarda que un consorci de bancs d’emissió italians, liderats pel Banc d’Itàlia, ha rebut un crèdit de 50.000.000 de dòlars per J.P. Morgan & Co. de Nova York. Part o la totalitat d’aquesta suma, va afegir, serà utilitzada quan es presenti l’ocasió per a comprovar fluctuacions al canvi italià". Poc després, circularen rumors d’altre préstec, aquesta vegada de dos-cents mil•lions de dòlars. El Nova York Times va informar el 15 d’agost de 1925: "Durant mesos han circulat rumors al districte financer de que J.P. Morgan & Co. concediria un altre préstec al Govern Italià en qualsevol moment d’aquesta tardor. Fins a on es pogué averiguar ahir nit no han hagut nous esdeveniments a la situació". els "nous esdeveniments" arribaren al novembre de 1925 "amb l’aprovació per part del Govern dels Estats Units", menys d’una setmana després de la "financiació del deute italià pels EEUU". Un préstec de cent mil•lions de dòlars "anunciat al públic ahir per un sindicat nacional liderat per J.P. Morgan & Co., es va completar ràpidament. Es va anunciar ràpidament que els llibres foren tancats, i estimacions no oficials situaren les subscripcions per a l’emissió de 100.000.000 de dòlars en més de 400.000.000". El Ministre de Finances italià Volpi no va perdre temps en assegurar al món financer americà que mesures d’austeritat continuarien operant a Itàlia i que estaven "portant satisfacció al seu poble a més a més de condicions econòmiques i polítiques d’estabilitat".

Henry Ford, un altre promotor matiner del feixisme, era un admirador i fan d’Adolf Hitler. L’edició del 20 de desembre del 1922 del Nova York Times deia que "Berlín escolta que Ford està donant suport a Hitler. El principal antisemita bàvar té el retrat i el llibre de l’americà al seu despatx". L’article continua: "Un rumor corre per aquí segons el qual Henry Ford, el fabricant d’automòbils americà, està finançant al moviment nacionalista i antisemita d’Adolf Hitler a Munic. El Berlín Tageblatt ha sol•licitat a l'ambaixador estatunidenc a Berlín que investigui i interfereixi". Des de Detroit, el secretari general de Ford, E.G. Liebold, digué que Ford no sabía res dels informes que corrien sobre ell a Berlín.

El 21 d’abril de 1924, després de l’intent fallit de cop d’estat, Hitler fou enviat a la presó de Landsberg, on va escriure Mein Kampf. Inclogué una especial lloança per a Henry Ford: "Son els jueus els que governen les forces de canvi borsari als EEUU. Cada any els converteix més i més en els amos dels productors en una nació de cent vint mil•lions; només un únic gran home, Ford, per a la fúria jueva, manté independència plena".

Els banquers, industrials i els seus polítics Estatunidencs proporcionaren un programa als feixistes sobre com tractar amb la gent treballadora que tenía el nervi d’interposar-se entre ells i els beneficis que buscaven. El racisme fou sovint un element important en aquest programa.

El 7 de novembre de 1938, Herschel Grynzpan, un refugiat jueu alemany adolescent, va entrar a l’ambaixada alemanya a París i va matar al diplomàtic alemany Ernst vom Rath. L’assassinat fou en protesta per la persecució dels jueus alemanys, entre qui estava el pare del jove. Els nazis utilitzaren l’acció de Grynzpan per a organitzar un disturbi racista "espontani" en contra dels jueus alemanys la nit del 9 de novembre. Els resultats del disturbi foren horribles: cents de jueus foren assassinats i alguns centenars més foren ferits; 7.500 botigues foren saquejades i altres 815 destruïdes; 171 cases i 119 sinagogues foren incendiades, i 76 sinagogues més foren completament calcinades. Aquest event censurable es presentat sovint com a únicament nazi per la seva ferocitat. Peró, a Tulsa, Oklahoma, 17 anys abans (i al menys a d’altres 25 ciutats americanes en altres moments), similars disturbis racistes "espontanis" esclataren contra comunitats afroamericanes pacífiques i exitoses. L’atac de Tulsa va passar el 31 de maig del 1921, com a represàlia a un succés ocorregut el dia anterior. Dick Rowland, un adolescent afroamericà, s’entrebancà i caigué sobre una dona blanca mentre es dirigia a uns sanitaris segregats per a homes negres. La dona no va sofrir danys i va rebutjar presentar càrrecs. La policia local, la Guàrdia Nacional i una caterva de no menys de 10.000 blancs amb mentalitat feixista llançaren una reacció en cadena de violacions, assassinats, incendis i atemptats amb bomba a la pròspera secció afroamericana de Tulsa coneguda como "Wall Street negre". Trenta i cinc illes de cases foren arrasades. No menys de 301 afroamericans foren assassinats, molts més ferits, i 10 persones blanques varen morir. A més a més, 1.500 cases i 600 negocis foren destruïts, també 21 esglésies, 21 restaurants i biblioteques, així com escoles, magatzems, un banc, un hospital i una oficina de correus. Es va declarar la llei marcial i es va iniciar una cerca casa per casa d’afroamericans. Més de sis mil persones foren tancades en tres camps de concentració separats per la seva pròpia "seguretat". Durant dos mesos se’ls permeté sortir només per anar a treballar. Quan la llei marcial fou revocada, els afroamericans foren obligats a portar targetes de color verd firmades pels seus caps a la roba. Si eren sorpresos al carrer sense les targetes, eren arrestats. Quan la destrucció física i econòmica fou completada, el "Wall Street negre" havia estat delmat.

El dilluns 26 d’abril de 1937, més de dues dotzenes d’avions de guerra de la Legió Condor nazi va bombardejar la "capital" basca de Guernica. Era la presentació al món de la guerra llampec. Havia objectius militars a prop, peró sorprenentment cap d’ells foren escollits: el pont, les línies ferroviàries, i les fàbriques d’armes varen quedar intactes. Els objectius civils, eren una presa fàcil perquè el dilluns era el dia de mercat i el lloc n’estava ple de compradors i mercaders. Mentre l’església de Santa Maria i d’altres edificis foren reduïts a runes, dues dotzenes d’aviacions metrallaren als civils desarmats. Els pilots alemanys passaren moltes vegades sobre l’embogida massa de gent que tractava d’escapolir-se d’una mort segura. Quan l’atac va acabar, els morts i ferits sobrepassava els 1.500. Guernica va cremar durant tres díes, amb quasi tres quartes parts de la ciutat destrossades. Els pillots alemanys van fer volar els avions de guerra, peró els capitalistes Estatunidencs els ajudaren a enlairar-se, cometre els seus actes de terrorisme i tornar a casa. Henry Ashby Turner, JR, al seu llibre General Motors i els Nazis va escriure que la GM controlada per Du Pont, l’Standard Oil de Nova Jersey controlat per Rockefeller, i la companyia alemanya IG Farben produïren tetraetil de plom a les plantes alemanyes sota el nou nom d’ethyl G.m.b.H. El tetraetil de plom fou utilitzat per a reforçar la benzina alemanya de baix grau feta de carbó i així convertir-la en combustible adequat per a la aviació.

GM va produir components del motor d’aeroplans per a la companyia alemanya Daimler-Benz i parts d’aeroplà pels avions de guerra alemanys Junker, incloent el JU-88, el caça bombarder més usat per la Luftwaffe. Els avions nazis que arrasaren Guernica eren JU-52/3m, originalment impulsats per motors de l’estatunidenc Pratt & Whitney. El combustible usat als avions que destruïren Guernica poden haver estat produïts per les companyies estatunidenques a Alemanya, amb motors probablement fets per Pratt & Whitney a Connecticut.

El 30 de juliol de 1938, una mica més d’un any després de la barbàrie comesa a Guernica, Henry Ford fou guardonat amb la medalla civil nazi més prestigiosa en pagament al seu llarg suport al feixisme i a Hitler. També al 1938, James D. Mooney, president de la Divisió Exterior de la GM, què personalment va aprovar la producció de GM de material de guerra, fou guardonat amb l’"Ordre del Mèrit de l’Àguila" nazi. En aquell moment era un oficial de reserva a l’exèrcit Estatunidenc. Més a més, després de haver acceptat aquesta condecoració, Mooney va continuar com a conseller proper de Roosevelt.

L’home que va volar creuant l’Atlàntic per primera vegada, Charles Lindbergh, va realitzar una gira per les plantes d’avions alemanyes el 19 d’octubre de 1938. Estava molt impressionat per lo avançades que eren. Donades les opinions pronazis, antibritániques, antisemites, i pro- supremacia blanca, fou guardonat amb l’"Ordre de l’Àguila Alemanya amb estrella" per la seva actuació com a guia turístic, el comandant en cap de la Luftwaffe Herman Goering. Quan Lindbergh va tornar a casa, va dedicar molt temps viatjant per EEUU i proclamant la seva visió de que la supremacia de la raça blanca significava l’èxit de la nació, i de que la supervivència de la raça blanca era més important que la supervivència de la democràcia a Europa.

Malgrat la molt venuda "neutralitat" estatunidenca, l’administració liberal de Roosevelt va permetre que GM, Ford, Texaco i d’altres enviessin material de guerra als feixistes espanyols. Recordo que vaig escoltar a veterans brigadistes en una reunió a Nova York "bromejar" sobre la seva fugida d’una columna de camions Ford transportant a un destacament de tropes de Franco. Pot ser que les companyies dels EEUU hagin aportat més vehicles als feixistes que cap altre grup al món.

El desig de les grans democràcies, incloent als EEUU, d’aturar el feixisme era un mite. Molts grans capitalistes a aquets països donaven suport al feixisme. No es va fer rés quan els alemanys marxaren a Renania el 7 de març de 1936, trencant amb el tractat de Versalles. Sabem ara que els generals alemanys teníen por d’una resposta militar perquè no haguessin estat capaços de repel•lir-la en aquell moment, i el seu empeny a la remilitarització d’Alemanya hagués estat severament mermat. Quan els italians van atacar Etiòpia, la ficció de que una mena d’acord negociat es podia aconseguir per part de la Lliga de Nacions fou liquidada per l’ article de Gaetano Salvamini de gener de 1936 a Foreign Affairs: "¿Pot Itàlia viure a casa?" Va escriure aquesta article quan l’ambaixador francès oferí a Mussolini una forma de "solucionar" la crisi italoetiop pacíficament. La resposta de Mussolini fou: "Si em portessis Abissínia en una safata de plata, no la acceptaria doncs estic decidit a prendre-la per la força".

Afortunadament, el periodista francès "Pertinox" va escoltar i va publicar aquest intercanvi. La Lliga de Nacions va imposar un embargament, incloent el petroli, en contra d’Itàlia. No cal esser un Von Clausewitz per a sapiguer que un exèrcit modern funciona amb petroli. sense lubricants i combustible, els avions, tancs i camions es queden a l’estacionament. En suport a Mussolini, un dels bens que els EEUU va deixar escapar de l’embargament de la Lliga de Nacions fou el petroli.

Itàlia va ocupar la capital d’Etiòpia Addis Abeba el 2 de maig de 1936. La Lliga de Nacions va acabar l’embargament en contra de l’Italià feixista el 4 de juliol de 1936, malgrat la revelació de Pertinox. A l’edició del 20 de juliol de 1936, la revista Time de Henry Luce va ferir a Etiòpia i va tractar amb respecte a l’Italià feixista. Time va publicar: "l’actitud dels italians amb l’Etiòpia conquistada es cristiana en la seva predisposició a col•laborar amb els pagans i convertir-los, i es romana en la seva dràstica finalitat. La Pax Romana sobre Etiòpia ha estat sempre vista pel Dictador com quelcom a aconseguir i consolidar en uns 25 anys, sempre i quan els salvatges etíops puguin convertir-se a la ciutadania civilitzada ben aviat". Inclús després del seu assalt brutal a Etiòpia, el feixisme italià continuava contant amb el suport d’aquest representant de la així anomenada premsa lliure nord americana. La següent jugada d’Itàlia fou estendre els seus tentacles a Espanya. El 18 de juliol de 1936 va començar la revolta feixista en contra de l’Espanya democràtica. Les forces feixistes espanyols deixaren el Marroc en vaixell per a viatjar pel Mediterrània a la península. La força aéria italiana, Regia Aeronàutica, les va cobrir.

Etiòpia era un terreny d’entrenament per a la aliança italiana amb l’Espanya feixista en contra de les forces democràtiques espanyols. A Etiòpia, el tinent general italià Luigi Frusci, va dirigir dos petites unitats de voluntaris italoamericans a l’abril de 1936 a la frontera sud d’Etiòpia. Els voluntaris foren aturats a Sassa Baneh pels lluitadors pro llibertat etíops. Al mateix temps, un soldat heroic afroamericà estava entrenant i dirigent a etíops. El coronel Hubert F. Julian, apodat "Àguila Negra", havia estat relegat a rentar plats a l’exèrcit estatunidenc d’aquell temps. A la guerra civil espanyola altre afroamericà, Oliver Law, era un comandant de la Brigada Lincoln. Va morir en acció mentre dirigia la primera unitat integrada de tropes estatunidenques.

Al 1937, en un altre front, el general Frusci fou sotscomandant de "voluntaris" italians a la Guerra Civil espanyola. Aquesta vegada la força de Frusci va comptar amb entre 60.000 i 70.000 soldats a més a més d’avions de guerra, tancs, camions, i tot el requerit per a mantenir una força d’aquest tamany, incloent, es clar, molt petroli. La IG Farben fou uns dels patrocinadors financers d’aquesta campanya. Llibres de comptabilitat de la IG Farben, capturats després de la Segona Guerra Mundial, mostren que les sumes transferides als feixistes espanyols foren molt grans. Josiah E. Dubois, Jr. al seu llibre els químics del diable menciona a membres estatunidencs entre el personal del consell de directors de la subsidiària de Farben en EEUU durant els anys trenta: Walter Teagle, president de Standard Oil de Nova Jersey; Charles Mitchell, president de National City Bank de Nova York; i Edsel Ford. Altre auxili va vindre dels gerents de Rockefeller: Charles Higham va escriure al seu llibre Comerciant amb l’enemic que Joseph J. Larkin, vicepresident per a afers europeus del Chase National Bank de Rockefeller, fou altre vehement partidari dels rebels feixistes espanyols. Quan l’ambaixador republicà espanyol, Fernando de los Ríos, va tractar d’obrir un compte en el Chase l’octubre de 1936 "amb el propòsit de ser utilitzada per a aconseguir ajuda local per a el govern espanyol, incloent la Brigada Lincoln," Larkin la va rebutjar. Larkin també va cancel•lar un compte obert per a l’Espanya Republicana a la filial del Chase National a París. Per a destacar la seva posició favorable als feixistes, "Larkin va acceptar el compte de Franco i el compte del Reichsbank, encara que el Reichsbank estava sota el control personal de Hitler." els nazis varen acabar per gastar uns 500 mil•lions de marcs en suport als rebels feixistes espanyols i subministraren una gran quantitat de material bèl•lic. Desconeixo quina part d’aquesta infecta contribució va començar amb dinerss de Ford, GM o Rockefeller.

La continuació del suport al feixisme fou quelcom fonamental per a Luce. Després de l’invasió d’Etiòpia per Itàlia, la revista Time de Luce apuntar el seu ull aprovatori cap els rebels feixistes espanyols i els seus dirigents. Time va començar per anomenar correctament rebels als feixistes i a les forces democràtiques, partidaris del govern. En informes posteriors, va canviar les etiquetes: "blancs" eren els feixistes i "rojos" les forces democràtiques. La darrera personificació que també anomenava als feixistes "dreta", i a les forces democràtiques "esquerra." (Ernest K. Bramsted va escriure al seu llibre Goebbels i la propaganda nacional socialista 1925-1945 que es va manar a la premsa nazi que utilitzés els termes "rojos espanyols" pel govern republicà i "nacionalistes" pels rebels feixistes). A més a més d’aquest divertiment amb els noms, es va ordenar l’ús d’estereotips positius pels caps feixistes del tipus galans, calms, determinats, equilibrats i pacients; i d’estereotips negatius pel govern democràtic com a covards, grassos, cares de granota i impulsius, dificultava a vegades la comprensió de quin era el govern elegit i quins eren els rebels. No content amb el seu suport als feixistes, el Time de Luce es llençar a un prejudici de gènere que semblarà disbaratat al lector actual. El 10 d’agost de 1936, Time va publicar un fotomuntatge de soldats femenins del govern anomenat "Dones de guerra d’Espanya," Utilitzant la insensata noció reaccionaria de que les dones estan dirigides per les seves hormones i son per tant irracionals, i que tot el món "sap" que tant homes com dones amb sang espanyola tenen més hormones que la mitjana, Luce el "endocrinòleg" va publicar el següent text: "A la revolució d’aquest any els corresponsals han assenyalat la salvatge ferocitat de les dones combatents espanyols. Inclús els aficionats espanyols a la festa taurina, s’horroritzen davant la set de sang de les seves companyes d’armes." les fotos, malgrat aixó, mostren a grups de soldats femenins felices i resoltes amb les seves armes. Al centre del muntatge hi ha un combatent caigut, amb probabilitat un feixista. Finalment, el que tal vegada sigui el més important, està el fet de que les "dones de guerra d’Espanya" no foren defensores de "la revolució d’aquest any" sinó del govern democràticament elegits d’Espanya.

Al seu millor moment, les Brigades Internacionals arribaren tal vegada als 32.000 soldats de tots els llocs del món. La Brigada Lincoln es va enorgullir de tindre 2.800 soldats estatunidencs i 250 combatents irlandesos. A l'estiu de 1938, quedaven només 450 estatunidencs entre els 3.000 voluntaris internacionals que continuaven la refrega. Durant una ofensiva sorpresa de les forces democràtiques que capturaren Fatarella, els vilatans contaren als soldats de la Brigada així com els feixistes espanyols estaven assassinant a combatents presos de la Brigada. sense embargo, els feixistes foren inclús poc eficients como a assassins. Fou precìs que el president de IBM, Thomas Watson, disposés que els seus sequaces els hi ensenyaren cóm utilitzar la tecnologia d’IBM per a fer burrades i assassinar eficientment a nombrosos antifeixistes desarmats. Abans de la fí de la guerra civil en 1939, Watson va vendre als feixistes espanyols 700.000 targetes perforades i màquines Hollerith, necessàries per a situar als nostres camarades. En IBM i el Holocausto, Edwin Black explica que IBM tenía un monopoli absolut de targetes perforades a tota Europa, totalment imposat per Watson. De no haver pogut adquirir els feixistes les targetes de IBM, les màquines esdevindrien inútils, i les redades més complexes e ineficaces. Entre 1939 i 1945, els rebels feixistes espanyols assassinaren al menys a 200.000 persones localitzades amb el auxili de les targetes IBM de Watson.

Con anterioritat, Watson havia elogiat entusiàsticament a Mussolini. Watson també fou premiat amb una medalla nazi especial en juny de 1937. "La creu del mèrit de l'àguila alemanya amb estrella fou creada per a Thomas Watson," va escriure Black, "per a lloar a nacionals estrangers que apareixien meritoris al Reich alemany." Fou el segon guardó civil nazi per la seva importància. Watson fou tan "mereixedor" per la seva suport al nazisme, incloent la venta de innumerables targetes perforades IBM per a auxiliar als nazis a capturar contrincants, i pel seu accés a Roosevelt amb informació convenient als nazis.

El 3 d’abril de 1939, abans de que se’n haguessin refredat els canons dels fusells que acabaren amb tants antifeixistes, Roosevelt va reconèixer al règim feixista de Franco. El feixisme europeu contava alhora amb altre país, Espanya, i amb els seus recursos. El govern de Franco va començar d'immediat a col•laborar amb les potencies de l''Eix. A la Tardor de 1939, el nou ambaixador espanyol a França va enviar informació als alemanys sobre la despreocupació dels franceses per la recent guerra llampec contra els seus aliats polonesos. Aquesta informació indudablement va encoratjar a la maquinaria de guerra nazi per a que fora preparant la seva pròxima acció. A l'Estiu de 1942, els feixistes espanyols enviaren una divisió de soldats al front oriental per a combatre contra el aliat d’EEUU en aquell temps, la URSS. Aquest acte va ajudar a prolongar la guerra. La mateixa Espanya es convertí en un refugi en el que espies de l'Eix pogueren observar els moviments aliats al Gibraltar britànic, de importància estratègica. També pogueren observar els moviments de tots els vaixells fins i des de l'Atlàntic i el Mediterrània. A la tardor de 1942, mentre el general Eisenhower reunia una força angloestatunidenca per a desembarcar al Nord d'Àfrica, el servei d’espionatge alemany va mantindre constantment informat a Berlín sobre la dimensió i la capacitat de la armada i el seva dia de partida. ¿Quants soldats aliats van morir com a resultat d’aquesta informació? Probablement la major perduda per a la lluita democràtica fou l'assassinat entre 1939 i 1945 de 200.000 espanyols antifeixistes, per els franquistes, amb la ajuda de Thomas Watson i de la IBM. La contribució a la lluita aliada que haguessin pogut fer es incommensurable.

Desgraciadament, molts governs i moviments populars progressistes, foren derrocats o debilitats per EEUU des de la derrota de la democràcia espanyola. "Entre 1945 i 2005 EEUU ha tractat de derrocar a més de 50 governs estrangers, i d’esclafar més de 30 moviments populistes nacionalistes que lluitaven contra règims intolerables," va escriure William Blum en la tercera edició d’estat canalla, una guia a la única superpotència del món: "Al fer-lo, EEUU ha causat la mort de varis mil•lions de persones, i condemnat a molts mil•lions més a una vida de inquietud i desesperança." Aquestes accions varen tenir el suport de la mateixa "gran democràcia" que va donar suport a Itàlia, Alemanya i Espanya, i per les mateixes companyies que donaren suport a Mussolini, Hitler i Franco. La raó es la mateixa: per a l’elit corporativa d’EUU, "democràcia" significa tenir una economia de mercat, i poca cosa més. Colin Powell ho va dir més de una vegada quan fou Secretari d’estat entre  2001 i 2005.

Segons l'"esquerra educada", tot es culpa de Bush, per aixó cal que ens tornin el nostre país. "¿Tornar per a què? es una resposta raonable. ¿Cinc-cents mil nens morts a l'Irak durant el govern de Clinton? ¿Incomptables veterans estatunidencs que sofriren de malalties relacionades amb la guerra i varen rebre tractament després de la guerra de Vietnam, o la guerra llampec a Guernica o més bé la sacsejada i el espanto en Bagdad? ¿Hiroshima i Nagasaki? ¿Tulsa? Que cadascú es faci la seva pròpia llista.

En altre 11 de setembre anterior, el de 1973, un somrient Henry Kissinger aparegué a la televisió amb el general Augusto Pinochet, el cap de la nova junta que acabava de derrocar al govern xilè democràticament elegits de Salvador Allende. Malgrat l'assassinat del president Allende, el reconeixement de la junta per EEUU arribà amb tota celeritat. Quan Pinochet va arribar al poder un règim de terror es va estendre como una boira mefítica per Xile i Sud-americà. El règim fou finançat per EEUU i llevat a cabo per la junta xilena amb una quadrilla de feixistes que formaren la anomenada Direcció de Intel•ligència Nacional (DINA). Milers d'esquerranistes de totes les ideologies foren apressats, torturats, segrestats, fets desaparèixer i assassinats. Kissinger somreia perquè el alba de una economia de mercat reinstal•lada s'estava nodrint amb la sang d’aquells activistes progressistes. El gran canvi era d’estil més que de contingut. El feixisme ja no era lloat públicament, però les seves tècniques es continuaven utilitzant. El feixisme fou rebatejat com a autoritarisme. Sona sever, però també paternal.

La barbàrie no era desconeguda per a Pinochet. Era un gran admirador de Franco i les seves tàctiques, i fou a Espanya al funeral de Franco en novembre de 1975. A diferencia de Franco, no acabà els seus díes sense ser responsabilitzat pels seus actes inhumans. Quan va morir el 10 de desembre de 2006, havia per lo menys 300 accions legals presentades contra ell per xilens progressistes i altres. El jutge espanyol Baltasar Garzón va arribar més enllà de les fronteres nacionals i acusà a Pinochet per l' assassinat de ciutadans espanyols a Xile els anys setanta. El 16 d’octubre de 1998 fou arrestat per la policia britànica. Malauradament, no va morir en la presó.

El 12 de desembre de 2006. Alvaro Vargas Llosa va escriure un obituari intitulat "Pinochet" en el Wall Street Journal. Encara que Pinochet era deshonrat a Xile i a tot el món, els primers cinc paràgrafs de Vargas Llosa condemnaren a l'esquerra en general i a Fidel Castro en particular per el bany de sang a Xile, sense ninguna evidencia. No va culpar a la contrarevolució de dretes de Pinochet contra el govern democràticament elegits de la República de Xile. USA Today fou més enllà encara que les falsedats del Wall Street Journal en la seva "Mort d'un tirà" del 11 de desembre de 2006 al no mencionar la contrarevolució de Pinochet contra Xile. De nou, l'11 de desembre, l’article de Pascale Bonnefoy "Alegria i violència en la mort de Pinochet" en el Nova York Times, informà al seu primer paràgraf sobre els esforços que calía que fes la policia per a controlar als manifestants "violents" que celebraven la mort de Pinochet. Bonnefoy no va escriure ni una sola paraula sobre la brutalitat de Pinochet al seu paràgraf introductori.

A favor dels Los Angeles Times cal dir que publicà a la seva edició del 11 de desembre un article de Marc Cooper i un altre dels seus col•laboradors Sebastian Rotella i Patrick J. McDonnell que filaren gran part del paper d’EUU en el derrocament per part de Pinochet del govern xilè democràticament elegit. Un altre 11 de desembre, el de 1941, EEUU declarà la guerra als feixistes en Alemanya e Itàlia.

Quan descobrim el motiu per el que Henry Kissinger ens llançava somriures ufanoses el 1973, ¿Quin preu exigim pels crims de guerra perpetrats pel govern d’EEUU i les companyies transnacionals? Fou el mateix preu que exigim del nostre govern després de la derrota de l’Espanya democràtica en 1939, al final de la Segona Guerra Mundial en 1945, quan Franco va morir el 1975, quan Pinochet va morir el 2006. Res de res.

Cal que emulem aquesta acció del jutge espanyol Baltasar Garzón, i dels gegants de la Brigada Lincoln i nombrar als criminals de guerra al nostre medi. Cal que tractem de donar-los el clàstic del que son mereixedors pels seus crims. A menys que aixequem aquesta exigència, no podem esperar res de les institucions que suposadament enalteixen a la Brigada Lincoln, més enllà d’aquest mateix silenci. El nostre silenci també animarà al pròxim govern d’EEUU per a que concebi i dugui a terme impunement el "canvi de règim" l'any pròxim en nom de una suposada democràcia de lliure mercat, mercat i democràcia que estan dominats pels monopolis.

Edwin Krales es un col•laborador habitual de counterpunch