Santiago Alba Rico


"Va Caldre matar, desterrar o embridar a tota una generació perquè un nou poble espanyol comencés una nova vida sense el record de la llibertat. Cuan els espanyols oblidavem la llibertat, va tornar el rei, ens va perdonar de tot cor i ens va permetre votar fins i tot als comunistes."

El que cridem a Espanya "transició democràtica" amaga en realitat, aquest paradoxal i terrible acte de generositat: després de 40 anys d'afusellaments, desaparicions, tortures i represàlies, els vencedors van perdonar als vençuts; després d'assassinar-los, copejar-los, encadenar-los i emmordassar-los durant 40 anys, els botxins van accedir finalment a perdonar a les seves víctimes. No va ser una casualitat potser que es necessitessin precisament quatre dècades. Aquest és el temps que els jueus van vagar pel desert, episodi que el gran Ibn Jaldun, historiador tunecí del segle XIV, explica en el seu Muqadima com una subtilesa de Moisés: calia esperar que morís la generació que havia viscut a Egipte perquè un nou poble jueu comencés una nova vida sense el record de l'esclavitud. En Espanya va ocórrer el mateix però al revés: va caldre matar, bandejar o embridar a tota una generació perquè un nou poble espanyol comencés una nova vida sense el record de la llibertat. Cuan els espanyols oblidavem la llibertat, va tornar el rei, ens va perdonar de tot cor i ens va permetre votar fins i tot als comunistes.

Espanya és post-moderna sense haver estat mai moderna (o només la jornada de vida d'una papallona). Espanya ha superat a Marx sense haver superat la monarquia. Sóc un gran defensor dels reis; no vull fer-los desaparèixer sinó conservar-los tancats en els contes. També sóc un gran defensor dels déus; no vull matar-los sinó mantenir-los confinats en els mites. L'obra de Shakespeare, és veritat, no podria titular-se el president Lear; no creuríem en els poders d'Excalibur si l'espasa hagués estat arrencada de la pedra del braç del President Arturo i cap nen esperaria mai cap regal dels Presidents Mags (de la mateixa manera que sense Déu la Bíblia resultaria més aviat insulsa). Però els contes han de defensar-se de la realitat per a preservar la seva potència educativa com les constitucions han de protegir-se dels reis perquè no es converteixin en ficció. Confondre un conte i una constitució és tan insensat i perillós com confondre les paraules i les coses i voler després sadollar la fam dels quals demanen pa repartint llistes de formatges o receptes de cuina. Els reis, que fan versemblants les llegendes, converteixen en pura llegenda la democràcia. Durant cinc -cents anys ­excepte dos brevísims parpallejos- Espanya ha estat només un conte; i avui el conte d'Espanya, i el mite de la Transició, serveix bàsicament per a mantenir en el tron a un usurpador.

No es pot sobrevalorar la República com no es pot sobrevalorar el fet de respirar. La República és només una Forma i en l'última nostra, tan curta i assetjada, van cabre aixecaments blaus i vermells i governs de tots els colors. Però si es tracta de política no cap triar entre una Forma i un Rei de la mateixa manera que, si es tracta de respirar, no cap triar entre tenir pulmons o tenir un barret; o entre l'oxigen i les camises de seda. La República no és una garantia, però tampoc és una opció: és a la política el que l'atmosfera a la naturalesa. És el mínim, com ho és el sòl sota els peus; és normal com l'aire; és trivial com una patata; és prosaica com un mocador amb quatre nusos per a protegir-se del sol. Això és el que volem perquè estimem els veritables contes i les veritables constitucions. Això és el que volem perquè vam ambicionar absolutament un govern prosaic. Això és el que volem, a més, perquè a Espanya és el just: l'únic poble espanyol encara sobirà és aquest, ja mort, que en 1931 va manar a Alfonso XIII a l'exili. Cap desert pot il·legalitzar aquesta decisió; cap conte pot revocar-la.

En l'antiga república romana les majestas (terme del que es deriva el castellà "majestat") indicava la instància suprema de la sobirania del poble i és tan trist com eloqüent l'evolució històrica del concepte. Siguem tolerants: en l'àmbit cultural, podem seguir parlant de "reis de l'esport", "reines de la bellesa" i "prínceps de l'elegància"; però en política, la democràcia no admet cap altre rei ni cap altra majestat que la voluntat dels ciutadans.

Aquesta modesta ximpleria és la República. I després ja veurem.