Hi ha moltes maneres de reescriure la Història. La pel·lícula de les "Tretze Roses" és una d'elles. Despullar de la seva dignitat, els seus principis i la seva ideologia a aquestes tretze dones assassinades pels franquistes en nom d'omplir les sales de cinema (això no han aconseguit) o d'ajudar a Zapatero a "vendre" una fluixa Llei de Memòria Històrica és el que s'ha fet amb aquesta pel·lícula. Sospitós va ser el retard de l'estrena de la pel·lícula, inicialment previst per a setembre però posposat fins a octubre sense raó aparent. La raó sembla estar clara:  ès devia esperar a les dates en les quals s'arribés a un acord sobre la Llei. Ja ho veien les crítiques, però qualsevol que conegui mitjanament la història i la lluita de les "Tretze Roses Vermelles", a les quals fins i tot se'ls ha despullat del qualificatiu de "Vermelles" per a l'ocasió, no podrà fer altra cosa que indignar-se i estremir-se en la butaca amb el que està veient. Tretze alegres noies, cantant i ballant amb els seus vestits de diumenge en la presó de Ventas de Madrid, com si la tortura i la fam no fora amb elles. Tretze joves sense ideologia, enamorant-se de feixistes i enamorant a Carmen Castro, la cruel carcellera feixista reconvertida en una sensible funcionària. Tretze lluitadores comunistes transformades en tretze figa-flors i inocentones noies, renegant del Partit Comunista i envoltades de feixistes convertits en bona gent a la qual li ha tocat viure una època cruel.
Alguna cosa haurien de dir qui avui encara abanderen les idees per les quals van morir Virtuts, Julia, Adelina, Blanca, Dionisia, Victoria, Ana, Elena, Martina, Pilar, Carmen, Joaquina i Lluïsa, i que per descomptat no són les de qui avui intenten esgarrapar vots a la seva costa. En la pel·lícula, l'afusellament de les joves comunistes pels militars feixistes no és el moment de la llàgrima. La llàgrima continguda ve després, amb la ràbia de descobrir com han reescrit les seves vides.