Escrit per La Plataforma divendres, 16 de març de 2007.

Extractes

En l'econòmic, com ja hem dit moltes vegades, la política dels governs del PP i la de, els del PSOE, no es diferencien pràcticament en no-res, És la mateixa política neoliberal, imposada per la UE, i de globalització amb les seves seqüeles de treball precari, d'augment de l'atur, de deslocalització d'empreses (Delphi poguès ser el cas més actual), retallada de les conquestes socials en matèria d'ensenyament, sanitat, deterioració del medi ambient, etc., etc. Enfront del triomfalisme del Govern, sobre el ple “desenvolupament de l'economia a Espanya”, de l'increment del PIB per sobre de la mitjana europea, la veritat és que SI, hi ha grans, enormes, desmesurats beneficis, però per a la banca, telefònica, el Cort Anglès, i altres embulls, i tot el contrari per a les capes populars, començant per la clase treballadora i dintre d'ella, els joves i les dones. Ja és oficial, per fi ho ha reconegut la ministra de la cosa, que a Espanya es construïxen més habitatges que a Alemanya, França i Anglaterra junts, unes 800.000 a l'any.

 És completament cert, com ho és que existeixen uns tres milions d'habitatges buits, sense llogar ni vendre. I no obstant això, la compra d'un habitatge comporta hipoteques de desenes d'anys, de trenta i quaranta anys d'hipoteques, que en el cas d'una parella mitja suposa, com a mínim el sou d'un d'ells. Els lloguers depassen amb escreix els ingressos de qualsevol jove recén incorporat al món laboral. En Resum, una situació que ha conduït a un endeutament mig, per família, del 115 %. Però, aquest temps de bonança per al capitalisme, no impedeix preveure la crisi que s'acosta. Crisi que saltarà amb tota la seva cruesa quan la cridada indústria del maó es paralitzi, per al que no falta molt. D'igual manera, la situació política revesteix aspectes fart preocupants, actituds que ens retrasen a l'època franquista. Les provocacions feixistes a les quals es lliura el PP contra el Govern de Zapatero, no són casualitat. Tenen un objectiu que es perfila clarament, s'accentua dia a dia: es al de fer-se amb el poder, derrocar al govern de Zapatero, crear autèntica crispació, de la manipulació de sentiments deformats i inculcats, de la utilització d'una dialèctica Joséantoniana que no trigarà a aparèixer. De sembrar el sentiment, o simular tenir-lo, que “Espanya es trosseja”, “es balcanitza”, se cedeix al xantatge terrorista”, “és un vaixell a la deriva”, etc., etc. I d'aquí aquests cridats, ja sense embuts, a la “rebel·lió cívica”, (noció que també difonen els cardenals i bisbes de la molt democràtica església vaticanista).

Mès què és la rebel·lió cívica? Què s'oculta després d'aquestes crides a salvar la pàtria, LA SEVA pàtria, la del capital, la creu i la campana d'or? No fa falta donar-li moltes voltes, aquesta rebel·lió cívica, que van a tractar d'incrementar dia rere de dia, és pura i simplement una crida a l'alçament. Clarament ho va cridar fa uns dies el nazifeixiste Inestrillas, “És l'hora de l'acció”, i ja sabem el que aquest individu entén per “acció”.

(…)

No és tampoc casualitat això que succeïx: És el fruit de la consensuada transició, d'aquell vergonyant pacte pel qual es desmobilitzaba a les forces antifranquistes, i s'aplicaven les consignes de Carrillo de “borra i torna a començar”, i “punt i final”. I així es va fer per als franquistes i la reacció en general. Els hi va deixar impunes, se'ls va atorgar prebendes, canonjías i el gaudi de tot el que ells havien negat als pobles d'Espanya durant prop de quaranta anys. No es va fer justícia, no es va castigar al franquisme, es va voler enterrar la memòria històrica…El que ara succeïx, els núvols que aombren l'horitzó, són la conseqüència d'aquesta vergonya consensuada. El pretext que invoquen els asnarids i a lateres, la excarcelació de De Juana, és només això, un pretext per a treure a la bèstia i els seus llobatons de les cavernes. També és cert que Zapatero i els seus han actuat, potser, una miqueta malament: No tenien perquè invocar raons humanitàries per a aquesta excarcelació, ja sabem que ès l'umanisme de la burgesia, tenen un argument perfectament ajustat a dret en l'actual legislació, i tenen també altre argument de pes: raons polítiques. Van ficar la pota fins al fons al jutjar a De Juana, pels seus articles en el Gara, i condemnar-lo pel que no era més que una opinió, i no un delicte, quan segons el codi vigent ja havia complert la condemna pels seus crims. I consti que no ens identifiquem amb aquest individu, ni de bon tros, però si parlen d'un Estat de Dret, doncs que s'apliqui aquest Dret a tots, inclosos els terroristes. Ara el PSOE recull l'amarg fruit de les seves vacil·lacions, de les seves debilitats, de la seva covardia, no davant ETA, com vociferen els asnarids sinó davant el PP, davant l'Església i els seus agents com el Rouco Varela i altres. L'Església…No només el Govern ha perdut una bona oportunitat d'anul·lar les seves milionàries prebendes, sinó que les ha augmentat. No només paguen els professors que contracta i acomiada l'Església, sinó que ara han d'aguantar el qual aquests agents d'un Estat estranger, com és el Vaticà, cridin igual que els seus congèneres feixistes, a la “rebel·lió cívica” per l'educació religiosa en les escoles públiques. No s'acontenten, aquests autèntics corbs carronyers amb imposar les seves lleis “divines” en l'ensenyament privat, en les seves escoles i universitats, (finançades pel govern, en detriment de l'ensenyament públic), sinó que també volen imposar-la en els altres centres d'ensenyament.

(…)

I enfront d'aquest panorama, un moviment republicà que si bé ha crescut i s'enforteix dia rere dia, té serioses dificultats per a assolir moviments unitaris. Dificultats que ens impedeixen aparèixer com una gran força unitària republicana, capaç de plantar cara a les forces de dreta i feixistes que, elles sí, s'uneixen i coordinen. En la cridada transició, sabem de sobres el paper derrotista i negatiu de l'adreça del PCE amb Carrillo al capdavant, i dels cridats socialistes de Felipe González. Però no sempre recordem a grups que amb el seu radicalisme verbal, buit de contingut polític van acabar fent el joc a la reacció i als oportunistes. Doncs bé, una mica similar ocorre ara.(…) hi ha grups que es llancen ganivetades, es posen travetes, s'oposen els uns als altres, com si no tinguessin bastant amb els seves entrecruades internes cadascun d'aquests grups, on les mossegades augmenten també de dia en dia. I nosaltres al mig tractant d'evitar els enfrontaments i assolir el màxim d'unitat. Ningú, ningú que no sigui un malnascut, pot dir que la Plataforma de Ciutadans per la República, no està sempre barallant per assolir un acord de mínims. No prenem cap actitud intransigent, tot el contrari, vam tractar d'afavorir els acords, de llimar arestes. (…)

No acaben d'entendre, que la Plataforma no es deixa marginar ni manejar. .

Hi ha alguns que filen encara més prim de la incongruència, que en el seu purisme, en el seu nacionalisme de laboratori, quan els convidem a participar conjuntament en la preparació per a commemorar el 14 d'abril, responen el següent: “Esquerra Castellana no va a convocar gens per al dia de la proclamació de la II República Espanyola ja que el nostre àmbit de lluita és Castella, encara que òbviament estem en contra de la monarquia espanyola i vam aspirar a una Castella republicana però no en el marc d'una possible III República Espanyola de moment. Nosaltres aspirem a la independència del nostre poble, a una pàtria castellana solidària amb la resta dels pobles però fora del marc espanyol en qualsevol de les seves formes…” Sobren els comentaris i faltarien adjectius. Altre exemple de la forma d'actuar d'alguna d'aquesta gent, ho tenim amb la nostra proposta de cara a les eleccions municipals, que vam fer aquí mateix davant la Coordinat Estatal. Com recordareu, la nostra proposta va ser rebutjada amb els més pelegrins i fins a arguments demencials. Doncs bé, alguns d'aquests grups han intentat després dur a la pràctica la nostra proposta rebutjada, com si anés una cosa nova que se'ls ha ocorregut a ells. És una forma molt peculiar d'entendre la unitat…

(…)

Altra qüestió d'actualitat política, que no podem passar per alt, és la traïdora política que porta a terme el Govern de cara al Sahara i el poble saharaui. En la seva recent visita al Marroc, Zapatero ha pres obertament posició per la postura del sàtrapa, en el sentit d'oposar-se a l'autodeterminació i independència de l'antiga colònia espanyola, i donar suport la seva “autonomia en el marc del regne del Marroc”. Així es tanca la traïció comesa contra el poble saharaui que duu gairebé quaranta anys de lluita per la seva independència. No està de més recordar, que aquesta tendència a trair a aquest heroic poble, la va iniciar, per part del PSOE, Felipe González que, com camaleó polític que és, pas de donar suport la independència del Sahara, quan ell estava en l'oposició, a l'abandó d'aquesta política i preconitzar converses, etc., etc. que han conduït fins a aquí. (…)