Publicat per Vicenç Navarro

Publicat en El País, edició Catalunya, 29 d’abril de 2008.

La Badía de Montserrat està mostrant aquets dies una exposició de la Guerra Civil espanyola que conté una narrativa, presentada en forma de cites de personatges participants i/o observadors d’aquell conflicte, que reprodueix una interpretació històrica amplament promoguda per cercles de l’església catalana i grups socials i polítics afins a aquesta institució. Segons ella, aquella fou una guerra entre dos parts, igualment responsables d’aquell event històric, que guiats per ideologies i principis "tan nocius com els gasos venenosos" realitzaren "salvatjades", terme utilitzat per a definir horribles violacions dels drets humans.

D’aquesta interpretació se’n deriva la necessitat “d’oblidar aquells agravis e injustícies, i mirar al futur basant-nos en la reconciliació". Un missatge implícit a l’exposició és una crítica a la Llei de la Memòria Històrica (que desitja recuperar una versió històrica distinta a la presentada en aquesta exposició), crítica feta explícita per l’abat de Montserrat en una recent conferència al Circulo Ecuestre de Barcelona a un grup d’empresaris catalans.

Es difícil no estar d’acord amb la crida a "mirar el futur, amb una vocació de reconciliació". Però no es possible una reconciliació entre vencedors i vençuts a no ser que es corregeixi aquesta interpretació històrica i que se’n faci justícia als vençuts.

Assumir que n’hi ha una equidistància en les responsabilitats per aquell conflicte es ignorar fets que han estat amplament documentats i que inclouen:
1) les salvatjades dels vencedors foren més nombroses que les realitzades per los vençuts;
2) les primeres eren part d’una política d’estat, en la cual l’església va jugar un paper fonamental, no sòls en oferir l’eix ideològic d’aquell règim dictatorial (el nacionalcatolicisme) sinó també en la participació directa de la repressió
3) les salvatjades de la part que va perdre la guerra (que deuen denunciar-se també) no respongueren, en la seva majoria, a una política d’estat i es ben coneguda la mobilització d’autoritats republicanes per a aturar aquells abusos.
4) Per últim, i el factor més important, ignorat a l’exposició, és que la Guerra Civil no fou una lluita entre dues bandes, igualment responsable per les salvatjades. Fou un cop militar estimulat per institucions com l’església, el món empresarial, la banca i d’altres grups de pressió que veieren afectats els seus privilegis per les reformes dutes a terme per un govern democràtic.

No només com a fill de vençuts, sinó com demòcrata, m’hi ofèn que es consideri als que lluitaren per la democràcia a la mateixa altura moral que aquells (com l’església) que lluitaren per a destruir-la. Va haver una causa justa i un altra injusta. I es difícil arribar a la reconciliació sense el reconeixement d’aquest fet. L’església Catòlica catalana, en la seva gran majoria, no se’n va oposar al cop militar, sinó al contrario. Encara avui existeix a l’entrada de Montserrat un monument als caiguts de la banda colpista, presentant-los com a "exemples a seguir per les pròximes generacions". Més tard, fou canviant i es convertí en un centre amb sensibilitat democràtica promouen una visió pròxima a la democràcia cristiana. La seva oposició ara a la Llei de la Memòria Històrica amb l’argument de que amb ella s’obren de nou les ferides s’assumeix que les ferides estan ja cicatritzades, confonent silenci amb curació. Les ferides no es curen amb el temps si no desapareix la causa de la ferida. I aquesta causa es l’enorme injustícia que feta als vençuts reproduint una història que viola els seus drets i dignitat.

En realitat, el que cal no es tant la recuperació sinó la correcció de la memòria històrica. Deixar aquesta feina de correcció als historiadors –com l’abat de Montserrat proposa- es deixar la historia com està, doncs el passat es promou i s’ensenya mitjançant institucions públiques com escoles i mitjans públics que no estan encara difonent la història dels vençuts, que eren els que duien la raó en aquell conflicte