Publicat per Vicenç Navarro

Publicat en El País, 1 de Maig de 2008.

Una característica de molts països desenvolupats ha estat el creixement de les seves desigualtats socials a causa de polítiques que han diluït la cohesió social que va caracteritzar la majoria de països europeus i EEUU al llarg del període que va seguir la Segona Guerra Mundial, quan el keynesianisme i les polítiques redistributives centraven les polítiques econòmiques i fiscals. Fins i tot el President Republicà Richard Nixon d’EEUU va dir el seu dia: "tots som keynesians".

Ara, tot establint un paral•lelisme similar, gran part dels dirigents de governs de ambdues bandes de d’atlàntic podria dir que "tots som liberals", perquè la situació va canviar a partir dels anys vuitanta amb l’arribada del Republicà R. Reagan a la presidència dels EEUU i del govern conservador de la Gran Bretanya liderat per M. Thatcher. L’oblit de les polítiques redistributives, del keynesianisme i de d’intervencionisme públic ha tingut com a conseqüència un enorme increment de les desigualtats socials que han arribat a la seva major expressió els EEUU. Tals desigualtats apareixen a totes les dimensions de la societat incloent la qualitat de vida dels seus ciutadans. Una persona pertanyent al cinc per cent del nivell de renda superior en EEUU viu vint anys més que una persona pertanyent al 5% de renda inferior (un treballador no qualificat amb més de cinc anys a l’atur). A la Unió Europea dels Quinze (UE-15) la diferència es de set anys i a Espanya de deu anys, un dels diferencials més alts de la UE-15.

Dins de cada país, els anys de vida que una persona viu, semblaria dependre del nivell de renda que la persona tingui. A major renda, més anys de vida. Amb tal renda la persona pot adquirir els recursos que van des de aliments saludables a exercici físic, educació i d’altres determinants de la seva salut que li permet major qualitat de vida. Però tal explicació es insuficient per a explicar les enormes diferencies en mortalitat a la població. Així un treballador no qualificat amb més de cinc anys a l’atur a Harlem, Nova York, té una mortalitat major que una persona de classe mitjana de Bangladesh, el país més pobre del món; i això malgrat que el primer, la persona de Harlem, té molts més recursos (vint-i-cinc vegades més renda per càpita) que la persona de classe mitjana de Bangladesh. Si el món fos una sola societat, la persona de Harlem estaria dins la classe mitjana mentre que la de classe mitjana de Bangladesh seria pobre. Malgrat això, la persona promig de Bangladesh viu més anys que la persona de Harlem. Un altre exemple de que la diferencia dels nivells de renda no expliquen la mortalitat diferencial entre essers humans on el terç superior de la població de EEUU té uns indicadors de salut pitjors que el terç inferior de la població amb menor renda de Gran Bretaña, malgrat que el primer grup es molt més ric que el segon. Nivell de renda, per tant, no es garantía de bona salut.

Una explicació que donada a aquest fet de mortalitat diferencial entre les classes poderoses dels EEUU i les classes populars de la Gran Bretanya es que la població estaunidenca té uns hàbits de vida menys saludables que la població britànica; té, per exemple, una dieta alimentaria pitjor que la britànica i la Gran Bretanya té un Servei Nacional de Salut que garanteix el dret d’accés als serveis sanitaris en cas de necessitat, un dret inexistent als EEUU. Aquestes explicacions, encara que siguin vàlides, són també insuficients. En realitat, el terç de la població dels EEUU amb nivell superior de renda té uns hàbits de vida semblants als existents als països europeus i té cobertura sanitaria mitjançant l’assegurança privada. Quina es llavors la raó d’aquesta mortalitat diferencial?

Per a respondre a aquesta pregunta cal constatar que existeix un gradient de salut a tots els països independentment de la seva riquesa. El professor Michael Marmott ha estudiat, per exemple, els nivells de salut dels funcionaris públics a la Gran Bretaña i va veure que factors como l’alimentació, l’hàbit de fumar,  el nivell de greixos en la dieta i d’altres factors, expliquen només un 30% de les diferencies de mortalitat entre els més i els menys sans. Aquets factors, que centren les intervencions de salut pública, fonamentades en un millorament dels hàbits de consum i comportament individual son de gran importància però insuficients. D’altres factors juguen un paper potser major. Entre d’ells està la sensació de poder controlar el treball i la vida d’un mateix. Aquesta sensació determina que a major percepció de control de la vida, major nivell de salut. En realitat, la renda, l’educació, l’estatus social i d’altres variables son instruments per arribar a aquesta sensació de control. Però aquesta sensació que es presenta a nivell de cada persona, depèn de com aquesta persona es relacioni amb d’altres. A major sociabilitat i solidaritat,  millor salut. Aquí tenim l’arrel del problema i per tant la via per a trobar la solució.
El darwinisme social que caracteritza les polítiques liberals (on cada persona deu competir amb d’altres, fent-se valer per ella mateixa, amb una minsa protecció social) es la major causa de patologia social, i d’escassa qualitat de vida i salut per a la majoria de la població. La prova empírica d’això es que el millorament de les tasses de mortalitat per a tots els grups a la Gran Bretanya es va ralentitzar a l’època Thatcher, quan el liberalisme va arribar al seu major desenvolupament a la Gran Bretanya. les polítiques públiques Thatcerianes, amb reducció de les polítiques redistributives, amb èmfasi en la competitivitat i manca de protecció social responsables de la pujada de la inseguretat laboral i de l’atur, crearen un empitjorament de la tasa de mortalitat a totes les edats i a la majoria de la ciutadania. No només va apujar-se la mortalitat diferencial entre rics i pobres sinó entre totes les classes socials. El mateix està passant als EEUU i això com a conseqüència de les polítiques liberals de l’administració Bush.

D’aquestes realitats es dedueix que l’abandonament de les polítiques redistributives a favor de les polítiques antipobressa i antiexclussió social son importants però molt insuficients perquè la majoria de la població no es pobre ni està exclosa i malgrat això el seu potencial de vida queda disminuït amb la manca de solidaritat i cohesió social. El que cal son programes fortament redistributius que millorin la qualitat de vida de la majoria de la ciutadania, retallant les distancies socials i apujant la solidaritat i la cohesió social.