Publicat per Vicenç Navarro

Publicat en El País, edició Catalunya, 29 d’abril de 2008.

La Badía de Montserrat està mostrant aquets dies una exposició de la Guerra Civil espanyola que conté una narrativa, presentada en forma de cites de personatges participants i/o observadors d’aquell conflicte, que reprodueix una interpretació històrica amplament promoguda per cercles de l’església catalana i grups socials i polítics afins a aquesta institució. Segons ella, aquella fou una guerra entre dos parts, igualment responsables d’aquell event històric, que guiats per ideologies i principis "tan nocius com els gasos venenosos" realitzaren "salvatjades", terme utilitzat per a definir horribles violacions dels drets humans.

Publicat per Vicenç Navarro

Publicat en El País, 1 de Maig de 2008.

Una característica de molts països desenvolupats ha estat el creixement de les seves desigualtats socials a causa de polítiques que han diluït la cohesió social que va caracteritzar la majoria de països europeus i EEUU al llarg del període que va seguir la Segona Guerra Mundial, quan el keynesianisme i les polítiques redistributives centraven les polítiques econòmiques i fiscals. Fins i tot el President Republicà Richard Nixon d’EEUU va dir el seu dia: "tots som keynesians".

Ara, tot establint un paral•lelisme similar, gran part dels dirigents de governs de ambdues bandes de d’atlàntic podria dir que "tots som liberals", perquè la situació va canviar a partir dels anys vuitanta amb l’arribada del Republicà R. Reagan a la presidència dels EEUU i del govern conservador de la Gran Bretanya liderat per M. Thatcher. L’oblit de les polítiques redistributives, del keynesianisme i de d’intervencionisme públic ha tingut com a conseqüència un enorme increment de les desigualtats socials que han arribat a la seva major expressió els EEUU. Tals desigualtats apareixen a totes les dimensions de la societat incloent la qualitat de vida dels seus ciutadans. Una persona pertanyent al cinc per cent del nivell de renda superior en EEUU viu vint anys més que una persona pertanyent al 5% de renda inferior (un treballador no qualificat amb més de cinc anys a l’atur). A la Unió Europea dels Quinze (UE-15) la diferència es de set anys i a Espanya de deu anys, un dels diferencials més alts de la UE-15.

Comencem dient que esser dona es en si mateix un problema, recordem aquella frase que em va agradar molt, com esser dona i no morir en l’intent, crec que es realment difícil el assumir-nos com a dones, lliures, independents, treballadores i lluitadores per un món millor.

Comencem recordant la frase de Simone de Beauvoir, “La dona no neix, sinó que es fa” a mi sempre ha estat meravellosa aquesta afirmació, dita així d'una manera tan abrupta, però cal entendre el que vol dir aquesta escriptora que tant impacte va tenir en varies generacions.

No naixem tots iguals, es evident, un cos de dona no es el mateix que el de l'home té d'altres atributs i ací resideix l'encant de la diferencia, però a partir del naixement la construcció de la dona i de l'home en dos ents diferents comença, a la dona se la prepara per a esser mare, esposa submisa, se la prepara per a donar la vida, a l'home se'l prepara para donar la mort, cal que sigui guerrer, estar preparat per a defendre la seva pàtria, la seva llar i els interessos dels que es beneficien amb les guerres.

A la nena se la vesteix de rosa, se li donen nines, i la seva mama, quan té temps, li ensenya a donar-li el biberó a la seva joguina, un nen no farà axó i si se li ocorre tot el món mostrarà estranyesa, si la dolça nena plora se la consolarà, es natural, al nen se li dirà que un home no plora, no se sap per què al cap i a la fi es tenen els mateixos lacrimals, però esta mal vist.

Així els dos sexos creixen tot sabent molt bé quines seràn les funcions que la societat els hi atribueix, esser mare es natural per a la dona, el que ja no es tan natural es que aquesta funció de la que depèn que la espècie es perpetuï, degeneri en una esclavitud.

Hi han escriptors que estimen que aquesta esclavitud de la dona no existí sempre, hi havia un temps, diuen, en que la dona i l'home gaudiren dels mateixos drets i del mateix estatut de persones lliures i felices. També opinen que a aquest temps se li va anomenar la Edat d'Or, i que al fons del nostre inconscient col•lectiu, sempre l'enyorarem, tant els homes como les dones.

El per què acabà aquesta època pot estar lligat a l' aparició de la propietat privada, l'agricultura duia amb ella la propietat de terres i collites, axó atreia als que volien apoderar-se d’aquestes riqueses. La dona plantava, se’n encarregava de la terra i dels fills, l'home procurava defendre com podía el que considerava que era la seva propietat, i així la dona també va passar a esser la propietat de l'home,  como els fills, i així ha continuat fins ara i la societat ha generat tota mena de mecanismes per a què així sigui.

A axó se li anomena la societat patriarcal on els homes tenien tot el poder sobre les seves dones i els seus fills, fins i tot el dret de vida i de mort, aquest dret ha arribat fins aquests temps. Per a aval•lar aquest desig de l'home de apropiar-se la dona i els fills es varen crear els deus, els deus masculins, naturalment, en temps prehistòrics existia la deesa mare, representava la terra i els seus fruits, encarnava la fertilitat,  però fou substituïda pel panteó de deus guerrers, les deesses també continuaren existint durant alguns mil•lennis, però quedaren relegades al paper de esposes, amants, i de mares de els fills del panteó masculí. Avui en dia han desaparegut en tant que deesses, i han estat substituïdes per verges i santes diverses a la religió catòlica que per aquí ens oprimeix.

La societat patriarcal es va estendre per tot el planeta, i avui en dia està encara en ple auge. Hi han llocs on aquest esquema constitueix un verdader perill per a la vida de les dones, pensem en el problema de l'ablació, es practica a l'Àfrica, però aquí a Europa es segueix mutilant a les nenes nascudes en certes ètnies , aquesta practica bàrbara suscita poca resposta de nostra societat que se'n diu civilitzada, a vegades es castigada, però amb una mínima pena, d'altres es fa l'ull gros, es tracta de costums ancestrals i les víctimes son nenes, per que amoïnar-se i les infecciones segueixen matant gràcies a  aquesta costum que consisteix en tallar el clítoris per a evitar tot plaer i en cosir els llavis menors que el dia de la boda el marit haurà de tallar amb un matxet. L’Associació Mundial de la Salut va protestar per aquestes pràctiques a Egipte, res va canviar, les morts continuen.

En aquets temps d'integrisme, aguditzat en el temps d'eleccions, l'avortament es converteix en un dels cavalls de batalla per a que el PP, sempre ajudat per la secta, pugui guanyar una majoria que te por que se li escapoleixi un altre cop. La secta es barreja decididament en la política denunciant amb els seus crits histèrics el matrimoni unisex, el divorci accelerat, l'assignatura d'educació per a la ciutadania, a l'hora també l'avortament, es normal, l'opressió de la dona sempre ha estat un dels orígens del seu poder.

L'avortament aquí es molt restrictiu, els casos on la Llei ho permet son pocs, i encara així, l’influencia de la secta impedeix en regions com Navarra que s'apliqui, doncs bé, encara axó els hi sembla exagerat i assistim a una campanya que tendeix a fer passar per criminals a les dones que desitgen o aconsegueixen avortar i els doctors que les hi han ajudat en aquest tràngol.

Potser cal començar per parlar una mica del que fou i encara es la trista condició de la dona en la societat patriarcal que sempre la oprimí, no cal remuntar-nos a la prehistòria, n'hi haurà prou amb parlar de certs fets que a l'Espanya franquista, i també abans eren corrents.
Al segle passat encara se’n donava un cas esfereïdor, i que sembla avui en dia oblidat, afortunadament. Parlo del següent, els parts tenien lloc al domicili familiar amb l'assistència de metges o llevadores, també rere la porta hi era el pare impacient de conèixer el seu fill, parlo de les llars  burgeses que podien fer front a aquesta despesa. En molts casos el part era dramàtic, i no es comptava llavors amb la tècnica que avui existeix,  arribava el drama, o bé es salvava a la mare, sacrificant al no nat, o bé la mare moria per a  que el nadó vingués al món, doncs bé era l’home el que tenia dret de vida i mort sobre la dona, el metge li preguntava quina era la seva decisió i quasi sempre era la MATEIXA, deixar morir a la mare, l’Església així ho aconsellava, la dona ja havia complert la seva missió de donar fills i el marit ja trobaria un altre per a  consolar-li i seguir parin. Poc importava que el recent nascut, privat de la seva mare acabes morin també.

Continuem explcant coses, històries de dones  que  cal conèixer. He vist que moltes persones s'estranyen de que en temps no tan llunyans que les dones donessin el pit als seus nadons durant anys, fins a gairebé quatre quan l'ocasió es presentava, i a vegades es valora como un excés d'amor maternal, pot que sigui aquesta l'explicació, però no en tots els casos, n'hi ha d'altre, el donar pit era conegut com a mètode de contracepció, mentre la mare tenia llet estava protegida de l'embaràs, no era un mètode molt segur però al menys era una esperança.

Amb els homes no podien comptar per a  protegir-se dels embarassos repetitius als que estaven esposades, dones de dues generacions seguides m'han dit el mateix, que al demanar als seus marits que prenguessin precauciones, la resposta era sempre la mateixa, Deu ho prohibia i les y deien de posar-se en mans del seu confessor per a  convèncer-les de fer el seu deure, axó no treu que ells tinguessin les seves amants, amb les que a lo millor prenien precaucions, i comentaven als seus cercles que mentre les seves dones se'n encarregaven dels seus fills ells eren lliures de viure com volguessin, amb la benedicció del confessor, suposo.

Extret de Rebelión

 Edwin Krales    • • •   13/04/08 

"L'escriptor George Orwell tenía tota la raó quan digué que la guerra civil espanyola era una guerra de classes. L’Espanya democràtica oferia una promesa de millor vida als seus ciutadans. El govern republicà promulgà la reforma agrària, redistribuint les hisendes feudals en seccions més petites i atorgant-les als camperols empobrits. Els republicans iniciaren l'educació laica i gratuïta. La seguretat social es convertí en una prioritat nacional. L’Espanya feixista, per altra banda, oferia privilegis als propietaris de les terres i als capitalistes urbans, prometent el retorn a l'statu quo pre-republicà, "els bons vells temps" quan la gent treballadora era posada al seu lloc."

 "Aquells que no poden recordar el passat estan condemnats a repetir-lo"
La Vida de la Raó, George Santayana

Com a part de la meva educació, em varen ensenyar que els homes i dones que lluitaren contra els feixistes a la Guerra Civil espanyola eren gegants. Recordo que, de petit, em varen dir en tons reverencials mentre menjava al restaurant Ratner en el Lower East Side de Nova York, que una persona que acabava de conèixer havia lluitat a Espanya amb la Brigada Abraham Lincoln. Els meus pares, que eren membres del Partit Comunista durant la guerra civil, no varen poder allistar-se a la Brigada perquè tenien al seu càrrec a persones dependents. El Partit Comunista, com a intermediari de voluntaris, prohibia a qualsevol persona amb dependents que anés a lluitar a Espanya. M'agrada pensar que hagueren anat si s'ho haguessin permés. Quan em vaig fer gran, també m'ensenyaren sobre els "bastards", principalment capitalistes, que donaren suport a Franco durant la revolució feixista en contra dels republicans d'esquerres democràticament elegits.

 Santiago Alba Rico


"Va Caldre matar, desterrar o embridar a tota una generació perquè un nou poble espanyol comencés una nova vida sense el record de la llibertat. Cuan els espanyols oblidavem la llibertat, va tornar el rei, ens va perdonar de tot cor i ens va permetre votar fins i tot als comunistes."

El que cridem a Espanya "transició democràtica" amaga en realitat, aquest paradoxal i terrible acte de generositat: després de 40 anys d'afusellaments, desaparicions, tortures i represàlies, els vencedors van perdonar als vençuts; després d'assassinar-los, copejar-los, encadenar-los i emmordassar-los durant 40 anys, els botxins van accedir finalment a perdonar a les seves víctimes. No va ser una casualitat potser que es necessitessin precisament quatre dècades. Aquest és el temps que els jueus van vagar pel desert, episodi que el gran Ibn Jaldun, historiador tunecí del segle XIV, explica en el seu Muqadima com una subtilesa de Moisés: calia esperar que morís la generació que havia viscut a Egipte perquè un nou poble jueu comencés una nova vida sense el record de l'esclavitud. En Espanya va ocórrer el mateix però al revés: va caldre matar, bandejar o embridar a tota una generació perquè un nou poble espanyol comencés una nova vida sense el record de la llibertat. Cuan els espanyols oblidavem la llibertat, va tornar el rei, ens va perdonar de tot cor i ens va permetre votar fins i tot als comunistes.