Salvador López Arnal

Extret de Rebelion text original en castellà.

Com ès sabut, a Catalunya governa una coal·lició de partits formada pel PSC (PSOE), ERC, ICV i EUiA. Es presenten, es presentaren, davant la ciutadanía a les darreres eleccions abanderant la formació d’un govern nacionalista i d’esquerres, que pretenía superar la fase insistentment identitaria, reconegueren, del primer govern tripartit. 

Molts ciutadans i ciutadanes, qui signa entre d’altres, va votar a partits que formen part del govern per què, asseguraren i insistiren, aquesta vegada anaven de devó, es tractava de generar un gir social de 180 graus en la trajectoria política del govern català. El tema social havía d’estar al lloc de comandament, es va dir i es va repetir.

La conselleria d’educació de l’actual govern està a les mans del PSC. Va estar abans, al primer govern, menys els últims messos, a les mans d’ERC, i durant dues dècades ha estat a les mans de CDC i Unió Democràtica, especialment a les mans d’UDC, llarga etapa en què l’escola privada concertada fou tractada amb l’ampla generositat que caracteriza als governs de centre dreta en aquests i d’altres àmbits afins.

El conseller d’Educació es el senyor Maragall, germà de l’anterior president de la Generalitat. La carrera política del conseller ha estat, si no vaig equivocat, interna al Partit, situànt-se i protegin-se molt bè a les lluites de les diverses tendències, i centrada bàsicament en assumptes de gestió municipal, especialment durant l'época en què el seu germà fou batlle de Barcelona. No se l`hi coneixen (no conec almenys) interessos, preocupacions ni publicacions a l’àmbit de l’ensenyament, però la quota entre els partits del govern, la distribució de poder i, segurament, el desig de tocar mès poder alçaren al senyor Maragall a la conselleria d’Educació.

931 páginas + CD
17 x 24 cm.

Extret de Kaos en la Red

Una norantena de persones han escoltat els diversos manifestos de solidaritat que han conclòs amb l'encesa d'una bandera espanyola gegant que ha estat presenciada per centenars de persones que passaven pels voltants.

Cremada d'una bandera espanyola gegant a la concentració de solidaritat amb en Franki (UB)

En el marc de les nombroses mostres de solidaritat que s'estan realitzant arreu dels Països Catalans, aquest migdia el suport a en Franki s'ha fet palès a la UB.

Una norantena de persones han escoltat els diversos manifestos de solidaritat que han conclòs amb l'encesa d'una bandera espanyola gegant que ha estat presenciada per centenars de persones que passaven pels voltants.

Des de la Facultat de Geografia i Història us convidem a extendre i a incrementar les mostres de solidaritat amb en Franki arreu del país, fins aconseguir la seva sortida de presó.

DEFENSAR LA TERRA NO ÉS CAP DELICTE,
LLIBERTAT FRANKI DE TERRASSA!

Comunicat de la Associació de Terrassa per la Tercera República  - Extret de Kaos en la Red

Avui, en Franki som tots i totes per que demà ho podem ser qualsevol. Volem en Franki a casa!!! 
 
Primer van agafar els comunistes,
jo no vaig dir res perquè no era comunista
Desprès es van endur els jueus,
jo no vaig dir res perquè no era jueu
Desprès van venir a buscar els obrers
no vaig dir res, perquè jo no era obrer ni sindicalista.
Mes tard es van ficar amb els catòlics,
i no vaig dir res perquè era protestant.
I quan, finalment, em van agafar a mi,
ja no quedava ningú per protestar

L’empresonament d’en Franki ens posa d’actualitat, novament, aquest famós poema i ens ha de fer veure clar que qualsevol reivindicació que surti dels marges que considerin raonable des d’alguna de les institucions repressives de l’estat, ens pot dur a conseqüències similars.

Volem denunciar aquesta actuació policial i judicial que suposa un pas més en la criminalització dels moviments socials, polítics i sindicals que qüestionen l’ordre establert

- Quan un jutge ex militar condemna a dos anys i set mesos de presó a un jove a qui acusa de “ofensas a la bandera”, malgrat no haver quedat demostrada en el judici la seva participació en el fet.
- Quan la bandera suposadament ofesa es la que simbolitza la continuació de la dictadura feixista de Franco en la actual monarquia.
- Quan la dreta aplaudeix la condemna i demana més.
- Quan  els mossos d’esquadra es salten la legalitat i detenen en Franki sense que hi hagi un preavis als seus advocats.
- Quan l’ajuntament impulsa la denuncia i, després, es renta la consciència demanant l’indult
- Quan el tripartit calla davant la injustícia.
- Quan el govern “progressista” de Madrid nega l’indult sol•licitat.
- Quan un drap, sigui quin sigui el seu color, es mes important que dos anys i set mesos de la vida d’una persona.....

No podem dir que estem en democràcia.!!
La lluita ha de continuar, cadascú en el seu camp i tothom per la llibertat d’en Franki.

Avui, en Franki som tots i totes per que demà ho podem ser qualsevol.

Volem en Franki a casa!!!

Extret de la pàgina web de la Cordinadora de la memòria Històrica 

El passat 30 de maig del 2008 es va inaugura a San Francisco, California, el monument als lluitadors i lluitadores internacionalistes de la “Brigada Lincoln”.

Comencem dient que esser dona es en si mateix un problema, recordem aquella frase que em va agradar molt, com esser dona i no morir en l’intent, crec que es realment difícil el assumir-nos com a dones, lliures, independents, treballadores i lluitadores per un món millor.

Comencem recordant la frase de Simone de Beauvoir, “La dona no neix, sinó que es fa” a mi sempre ha estat meravellosa aquesta afirmació, dita així d'una manera tan abrupta, però cal entendre el que vol dir aquesta escriptora que tant impacte va tenir en varies generacions.

No naixem tots iguals, es evident, un cos de dona no es el mateix que el de l'home té d'altres atributs i ací resideix l'encant de la diferencia, però a partir del naixement la construcció de la dona i de l'home en dos ents diferents comença, a la dona se la prepara per a esser mare, esposa submisa, se la prepara per a donar la vida, a l'home se'l prepara para donar la mort, cal que sigui guerrer, estar preparat per a defendre la seva pàtria, la seva llar i els interessos dels que es beneficien amb les guerres.

A la nena se la vesteix de rosa, se li donen nines, i la seva mama, quan té temps, li ensenya a donar-li el biberó a la seva joguina, un nen no farà axó i si se li ocorre tot el món mostrarà estranyesa, si la dolça nena plora se la consolarà, es natural, al nen se li dirà que un home no plora, no se sap per què al cap i a la fi es tenen els mateixos lacrimals, però esta mal vist.

Així els dos sexos creixen tot sabent molt bé quines seràn les funcions que la societat els hi atribueix, esser mare es natural per a la dona, el que ja no es tan natural es que aquesta funció de la que depèn que la espècie es perpetuï, degeneri en una esclavitud.

Hi han escriptors que estimen que aquesta esclavitud de la dona no existí sempre, hi havia un temps, diuen, en que la dona i l'home gaudiren dels mateixos drets i del mateix estatut de persones lliures i felices. També opinen que a aquest temps se li va anomenar la Edat d'Or, i que al fons del nostre inconscient col•lectiu, sempre l'enyorarem, tant els homes como les dones.

El per què acabà aquesta època pot estar lligat a l' aparició de la propietat privada, l'agricultura duia amb ella la propietat de terres i collites, axó atreia als que volien apoderar-se d’aquestes riqueses. La dona plantava, se’n encarregava de la terra i dels fills, l'home procurava defendre com podía el que considerava que era la seva propietat, i així la dona també va passar a esser la propietat de l'home,  como els fills, i així ha continuat fins ara i la societat ha generat tota mena de mecanismes per a què així sigui.

A axó se li anomena la societat patriarcal on els homes tenien tot el poder sobre les seves dones i els seus fills, fins i tot el dret de vida i de mort, aquest dret ha arribat fins aquests temps. Per a aval•lar aquest desig de l'home de apropiar-se la dona i els fills es varen crear els deus, els deus masculins, naturalment, en temps prehistòrics existia la deesa mare, representava la terra i els seus fruits, encarnava la fertilitat,  però fou substituïda pel panteó de deus guerrers, les deesses també continuaren existint durant alguns mil•lennis, però quedaren relegades al paper de esposes, amants, i de mares de els fills del panteó masculí. Avui en dia han desaparegut en tant que deesses, i han estat substituïdes per verges i santes diverses a la religió catòlica que per aquí ens oprimeix.

La societat patriarcal es va estendre per tot el planeta, i avui en dia està encara en ple auge. Hi han llocs on aquest esquema constitueix un verdader perill per a la vida de les dones, pensem en el problema de l'ablació, es practica a l'Àfrica, però aquí a Europa es segueix mutilant a les nenes nascudes en certes ètnies , aquesta practica bàrbara suscita poca resposta de nostra societat que se'n diu civilitzada, a vegades es castigada, però amb una mínima pena, d'altres es fa l'ull gros, es tracta de costums ancestrals i les víctimes son nenes, per que amoïnar-se i les infecciones segueixen matant gràcies a  aquesta costum que consisteix en tallar el clítoris per a evitar tot plaer i en cosir els llavis menors que el dia de la boda el marit haurà de tallar amb un matxet. L’Associació Mundial de la Salut va protestar per aquestes pràctiques a Egipte, res va canviar, les morts continuen.

En aquets temps d'integrisme, aguditzat en el temps d'eleccions, l'avortament es converteix en un dels cavalls de batalla per a que el PP, sempre ajudat per la secta, pugui guanyar una majoria que te por que se li escapoleixi un altre cop. La secta es barreja decididament en la política denunciant amb els seus crits histèrics el matrimoni unisex, el divorci accelerat, l'assignatura d'educació per a la ciutadania, a l'hora també l'avortament, es normal, l'opressió de la dona sempre ha estat un dels orígens del seu poder.

L'avortament aquí es molt restrictiu, els casos on la Llei ho permet son pocs, i encara així, l’influencia de la secta impedeix en regions com Navarra que s'apliqui, doncs bé, encara axó els hi sembla exagerat i assistim a una campanya que tendeix a fer passar per criminals a les dones que desitgen o aconsegueixen avortar i els doctors que les hi han ajudat en aquest tràngol.

Potser cal començar per parlar una mica del que fou i encara es la trista condició de la dona en la societat patriarcal que sempre la oprimí, no cal remuntar-nos a la prehistòria, n'hi haurà prou amb parlar de certs fets que a l'Espanya franquista, i també abans eren corrents.
Al segle passat encara se’n donava un cas esfereïdor, i que sembla avui en dia oblidat, afortunadament. Parlo del següent, els parts tenien lloc al domicili familiar amb l'assistència de metges o llevadores, també rere la porta hi era el pare impacient de conèixer el seu fill, parlo de les llars  burgeses que podien fer front a aquesta despesa. En molts casos el part era dramàtic, i no es comptava llavors amb la tècnica que avui existeix,  arribava el drama, o bé es salvava a la mare, sacrificant al no nat, o bé la mare moria per a  que el nadó vingués al món, doncs bé era l’home el que tenia dret de vida i mort sobre la dona, el metge li preguntava quina era la seva decisió i quasi sempre era la MATEIXA, deixar morir a la mare, l’Església així ho aconsellava, la dona ja havia complert la seva missió de donar fills i el marit ja trobaria un altre per a  consolar-li i seguir parin. Poc importava que el recent nascut, privat de la seva mare acabes morin també.

Continuem explcant coses, històries de dones  que  cal conèixer. He vist que moltes persones s'estranyen de que en temps no tan llunyans que les dones donessin el pit als seus nadons durant anys, fins a gairebé quatre quan l'ocasió es presentava, i a vegades es valora como un excés d'amor maternal, pot que sigui aquesta l'explicació, però no en tots els casos, n'hi ha d'altre, el donar pit era conegut com a mètode de contracepció, mentre la mare tenia llet estava protegida de l'embaràs, no era un mètode molt segur però al menys era una esperança.

Amb els homes no podien comptar per a  protegir-se dels embarassos repetitius als que estaven esposades, dones de dues generacions seguides m'han dit el mateix, que al demanar als seus marits que prenguessin precauciones, la resposta era sempre la mateixa, Deu ho prohibia i les y deien de posar-se en mans del seu confessor per a  convèncer-les de fer el seu deure, axó no treu que ells tinguessin les seves amants, amb les que a lo millor prenien precaucions, i comentaven als seus cercles que mentre les seves dones se'n encarregaven dels seus fills ells eren lliures de viure com volguessin, amb la benedicció del confessor, suposo.